Ho
vaig declarar el matí de la inauguració amb la veu trencada pel goig, davant
els padrins joves del nou taller de Can Gazà, val a dir els periodistes de tots
els mitjans de comunicació oral, visual, virtual i escrita: “El prodigi rau en què hem demostrat que la dignitat del
marginat és possible”.
Aristotèlic de mena, m’aclaresc i intent clarificar
els altres des de la dialèctica. Al llarg d’aquests dos mesos de posar a punt
la nau per a eixa nova aventura de l’empresa familiar de Marginàlia, he atiat
el foc de la caldera de les idees i de les contundències. Jo mateix feia de
frontó i de pilota. Em repetia: “No és tracta de quantificar els aconseguiments
de la nostra gesta. Què són i què arreglen quaranta marginats que treballen en
contraposició als setanta mil aturats que no troben feina? A molt estirar serien una gota d’aigua dolça
dins la saladina del mar. Trist i ridícul. El
mèrit del nostre invent del polígon de Can Valero és que hem demostrat
que la cosa és possible”.
Semblava que els amics periodistes preveien el
còlic de discursos, arengues i demagògies que els espera aquests quinze dies de
campanya política, ja que han deixat
molt prest de prendre notes, tot passejant la mirada per l’ample i mudada nau
dels nous i perennes “Encants”. Tot i això, per pocs minuts, jo he pres fua per
la drecera de la insistència: “sense la força del signe, el miracle esdevé una
flamada provocativament inútil. Els prodigis no arreglen res, però desperten
esperances i fonamenten les promeses“. Vaig arriscar fins i tot la claroreta
d’una metàfora: “Imaginau-vos perduts dins una autopista desconeguda, el trànsit
de la qual no us deixa parar a la voravia. En aquestes circumstàncies un rètol
indicatiu de la direcció que cercau pot salvar-vos el viatge”.
Ara, després d’aquesta intensa eixida de la posada
en marxa, en un temps record, dels nou taller de Marginàlia, confiam més que
mai en la nostra utopia de la recuperació de la dignitat de la persona
esmicolada i tirada al carrer. D’aquest carrer que en dos mesos s’ha cobrat la
vida de tres camarades. Dos assassinats i un altre linxat per la misèria i la
solitud dins un caixer de banca.
Si jo trobàs la fórmula per guarir un càncer hauria
propiciat la passa més transcendental per fabricar la miraculosa i anhelada
medicina. Llavors es tractaria, simplement, de multiplicar el remei. Imaginau-vos
que totes les poderoses forces i influències que estiren triomfalment el carro
de la beneficència, ornamentada amb la capa magna de la solidaritat, dedicassin
un qüern de la seva potència a crear noves naus de feina per als indigents: la
marginació desapareixeria per donar pas a una nova classe obrera. Així,
floririen noms com Taller dels Caputxins, de Zaqueu, de Mallorca sense fam, del
Banc d’aliments, de l’associació d’exalumnes de Monti-sion...
Dins l’encalentida dels
discurs de reobertura del taller familiar de Marginàlia vaig permetre’m el luxe
de la ironia tot convidant els polítics en campanya electoral que passassin per
Can Valero on els marginats de Can Gazà els ofereixen: utopies de segona mà, paraules
reciclades tals com llibertat, dignitat, independència. O l’estrena d’articles
que romanen sense encetar a la
Constitució de la seva Pàtria, com aquell que diu que tots
els súbdits del Borbó tenen dret a pa, sòtil, educació, sanitat i feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada