La
ràbia i la tristesa m’han forçat a retornar dels llims de les
literatures, on m’havia refugiat després dels Encants.
Els cops fotuts i
impactants, com el que ha etzibat Don Artur Mas al procés de la
nostra independència, m’obnubilen la capacitat de raonar. Llavors
només puc aclarir-me per les al·legories.
L’escena era massa
fantàstica per ser veritat. La plaça de la Independència estava
plena de gom a gom. Tots els catalans de soca-rel expectaven,
emocionats, davant el presidi on els colonitzadors espanyols mantenen
captiva, fermada i maltractada la nostra pàtria, que el novii
consumàs el rapte de la llibertat. Però vet ací que, a punt de fer
la gran gesta, a plena llum del dia, el representant oficial del
nostre poble, covard i cagat, ha avortat la transcendental operació.
Ha posat com excusa ridícula que la llei prohibeix arrambar una
escala de gat (alies consulta) a la façana d’un edifici espanyol.
Aleshores, el tonador de pèl oficial, ens ha proposat fer un castell
de voluntaris davant la finestra de la nostra aimada presonera.
Llavors, ell s’enfilarà damunt les nostres espatlles per donar el
gran espectacle als criminals trepitjadors dels nostres drets, que es
befen dels nostres clams des de les finestres de la fortalesa
franquista.
Molt honorable
president, aquesta puça mallorquina amb una ànima catalana mes
grossa que la de la Verge de Montserrat, us escopirà la veritat a la
cara.
Arturito, monada, el
que passa és que tu no estimes de veritat el nostre poble. No estàs
enamorat –follament enamorat- de la independència. Tu vols comprar
el carnet de pare de la pàtria a preu de ganga. Tu vols sortir al
NODO d'heroi, sense arriscar una ungla de la teva part.
Ja que darrerament
sembla que has après a llegir, burgeset aprofitat, repassa la
història de la independència de les nacions de tot el món.
Comprovaràs que els llibertadors de veritat no tenien por a res, ni
a ningú, estaven disposats a morir i a matar per la llibertat del
seu poble.
Tanmateix, la
independència no ens arribarà fins que de les entranyes del poble
esclati una Joana D’Ars que els tengui més ben posats que Cristo.
Aquesta expressió no és cap grosseria ni cap flastomia. És pura
doctrina tridentina: Nostre Salvador tenia dues naturaleses.
Amb sanats de fresc com
Mas no anam enlloc. La independència és cosa d’enamorats
disposats a deixar la vida en el rapte de la llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada