JOAN PLA, DEFINITIVAMENT ANGELOT

La màxima aspiració d’un home condret en aquest món és ser conegut i estimat. La utopia apunta a què et coneguin i t’estimin tal com ets. Però, per desgràcia, la coneixença que tenim un de l’altre, per molt que visquem anys i més anys junts, no passa de ser superficial. La mateixa cosa podem assegurar de l’estimació. El màxim grau d’amor a què podem aspirar els mortals se centra en la projecció del nostre afecte cap a l’ésser aimat.

No tota la culpa és de la gent. Sovint les persones no donam pistes perquè els congèneres puguin arribar a l’ossamenta de la nostra personalitat. Si no obrim la porta de les bestioles humanes que pul·lulen al nostre costat és perquè no ens lliuren la clau del seu misteri. L’home no ha superat el seu complex de caragol. Tots vivim dins la nostra pròpia closca.

El nostre estimat Joan Pla ha constituït una rara, gloriosa, entranyable  excepció de la regla. Al llarg de molts d’anys  l’exdirector del Diario Pueblo, el cronista triomfal de la “Marcha Verde”, l’amic públic i publicat de Tejero, el novel·lista enginyós, l’armador de les tertúlies del Güell, el polemista de mena i ofici, ens lliurava un test de la seva personalitat en forma d’angelot. Quan  un psicòleg vol arribar al bessó del tarannà d’un banyarriquer li mana que traci un dibuix de forma espontània i tranquil·la. El nostre estimat Joan Pla mai no es va cansar de donar-nos, de forma natural, com qui t’allarga la mà per una escomesa, un retrat de la seva vida, una radiografia de la seva personalitat, en forma d’angelot. L’última vegada que ens trobàrem per la presentació de les memòries de la seva mare, la mestra represaliada per Franco, el nostre narcís apallissat, des de la cadira de rodes estant, entretingué els temps i les boires dibuixant angelots.

Joan Pla és i serà un angelot. Així l’hem vist i estimat els seus. Així el descrigué a la contraportada de la seva autobiografia novel·lada el seu editor Lleonard Muntaner: “Joan Pla proper, humà, amb les mateixes míseres mancances i la mateixa superba divinitat de qualsevol de nosaltres és reu de l’únic crim: esser un home, i per tant tenir part de dimoni i part d’angelot.”

Tanmateix al final del seu pelegrinatge, pujant al seu excessiu calvari, l’herència genètica de doña Pepita convertí el brillant diable en mans i humil angelot.

Per conèixer Joan  Pla repassau els seus angelots amb tendresa i benvolença. Els trobareu  per tots els racons de la memòria.  Aguiten pels finestrons de les hemeroteques de gairebé tots els periòdics mallorquins. Són exactament com ell, d’ala curta i molta carn, jocosos, candits, una mica grotescs, irònics, burletes, bonastres, crèduls i en el fons del tot innocents.

Joan, amic, quan tu tenies 21 anys i jo 17, al pati de la Sapiència vaig confiar-te el secret de la meva vida. Tu m’has respectat sempre i en tot. Però llavors ni mai vaig atrevir-me a confessar-te com t’estimava fins a resquitllar l’enamorament. Deixa que t’ho digui avui com humil i sentit acomiadament. Amic, t’estim.

Joan, dins la boira de la teva fe de pelegrí resonarà la invocació universal que fa l’Església catòlica a tots els responsos: “Que els àngels t’acullin al Paradís”. Mestre de teologia, crític de les estructures, no tingueu por. Al front  de l’exèrcit d’àngels, capitanejant-los a tots, ve al teu encontre el teu fill Oscar, l’arcàngel de la teva profunda conversió.

Joan, deixa que al teu recordatori estampi  els mots de la teva contesta al meu llibre de Mallorquins en diàleg: “La meva penúltima paraula, és una paraula de conformació. És la paraula “amén”. És la penúltima perquè la darrera és i serà la que diu l’angelot de cada dia... “IDÒ”.