EL LLIBRE DE CHARAMSA CONFIRMA LA MEVA VIDA

“La Primera Pedra”, aquest capítol dels “Fets dels Apòstols” del segle XXI, s’ha atansat a la meva història una volta he coronat el procés de la meva autentificació. Aquest meravellós llibre ha tocat a la meva porta quan el meu jo profund, sencer, ja havia rebut el baptisme. Sense compassió ni miraments el sever, ben mirat cruel, pontífex de la meva església íntima, m’ha administrat les tres formes del sagrament iniciàtic. He rebut, viscut i patit el baptisme d’aigua, de sang i de foc.

Però ara, purificat, renascut, em sent realitzat. Em conec, m’accept, m’aprecii, visc i em present tal com som.  Estic en disposició de xisclar, despullat al balcó del poble, “t’estim, però me’n fot”, el manifest més profund que hagi pronunciat mai un poeta, malgrat  no sortís de l’armari (quina pena!). “T’estim, però me’n fot”. No feis cap judici temerari si m’acusau d’orgull. Tenc tots els motius del món, els estigmes de la passió i les ferides de guerra  per estar orgullós,satisfet, de la meva peripècia.

Al llarg del meu dolorós i angoixant pelegrinatge, he rebut  la llum salvífica, consoladora, de moltes escriptures. Totes sagrades per a mi. De les escrites pels germans i de les que m’he vist obligat a esborrallar jo mateix per evitar els atacs de follia. Els llibres m’han ajudat a conèixer-me, definir-me i acceptar-me.

Però vet ací que aquests dies m’ha caigut literalment del cel, de l’únic cel que mai no et falla com és el paradís dels amics, la gràcia incommensurable del sagrament de la confirmació. El llibre de Charamsa ha confirmat la meva vida.  El meu jo profund, l’ego dels teixits constitutius, es trobava realitzat, però sovint tot sol, menyspreat  i marginat. Perdonau que insisteixi. Em referesc a les arrels del meu ésser, als fonaments amagats del meu edifici.

He fruït, com un boig, amb la lectura de “La Primera Pedra”. Sovint, davant les revelacions de l’exmonsenyor he restat esglaiat, embadalit, talment un pastoret al qual se li apareix la Verge. He admirat, emocionat fins a les llàgrimes, la valentia, el coratge, l’atreviment, d’un home que ho exposa tot, àdhuc la vida, per revelar la veritat. M’he divertit amb els cops de fina ironia, d’ocurrència graciosa, que ressonen a cada pàgina del llibre. M’he impressionat tot comprovant  les coincidències, fins i tot a voltes amb les mateixes expressions, entre aquest meravellós homenot, que diria Pla, i aquest nanet lletraferit que som jo. El meu company, amb el qual compartesc la lectura de “La Primera Pedra” no es cansa de repetir-me, amb un punt d’envaniment  amorosit: “Tot això ja ho havies dit tu” .

Però, més enllà de tota emoció, de tota fruïció, de tota lliçó, a mida que avançava en la penetració del llibre, he sentit com l’oli sagrat de la confirmació anava amarant els ossos del meu jo més profund, de l’ego que viu, mana i impera, des de la pregona cova del subconscient. Ara aquesta gràcia sagramental es manifesta amb una pau infinita, amb una seguretat indestructible, amb una confiança desafiadora.

Per afegitó, el proper dia 6 d’abril cercaré una encletxa, dins el multitudinari i atrafegat encontre, per agrair en persona, si la senil incontinència ploranera  m’ho permet, al germà Krzysztof Charamsa la confirmació de la meva vida.