Dedicat a Josep Miquel
Arenas, Valtonyc,
condemnat com a facinerós per exercir de poeta.
No em parleu de poesia
si no alçau un clam
irat
tot segant la hipocresia
que brulla al nostre
costat.
No em parleu de
poesia
mentre la
imbecil·litat
nodreixi l’arrel podrida
de tota la humanitat.
No em parleu de
poesia
si quatre lletruts castrats
feim avortar les
nodrides
innocents dels malforjats.
No em parleu de
poesia
mentre al bell mig de
la mar
el nostre poble
agonitza
sagnat per reis i aforats.
No em parleu de
poesia
mentre el avenços del
món
són sols per a minories
que ens xumen la sang a tots.
No em parleu de
poesia
mentre naufraguin les
naus
i vomiti l’avarícia
els cossarrins dels infants.
No em parleu de
poesia
si no us fartau de
plorar
tot veient com la
política
assassina els
emigrants.
No em parleu de
poesia
i de somnis de
germans
si esbandim per covardia
els Països Catalans.
No em parleu de
poesia
i d’oblidar el passat
si no forçam que les
misses
rentin les taques de
sang.
No em parleu de
poesia
si el glossador del
carrer
paga com a terrorista
el coratge del seu
verb.
No em parleu de
poesia
mentre la llei del
més fort
tiranitza la justícia
condemnant el pobre a
mort.
No em parleu de
poesia
quan la merda
d’internet
destrueix
l’ortografia
ungint els
analfabets.
No em parleu de
poesia
des del paradís dels
morts
amb els llits sense
alegries
i els fantasmes amb llençols.
No em parleu de
poesia
mentre la beutat dels
mots
no encengui la
valentia
de despullar els
amors.
Puc parlar de poesia
perquè el foc del
darrer vers
encén l’estopa del
llibre
que em fa “mamporrer”
de Déu.
Puc parlar de poesia
quan don dret al gran
pardal
d’un Al·là israelita
que encula el brau de
la pau.
Puc parlar de poesia
perquè estic tip de
gratar
les ronyes de les
mentides
per trobar la veritat.
Puc parlar de poesia
perquè proclam,
despullat
al balcó de la
malícia,
les rampes dels meus
pecats.
Puc parlar de poesia
perquè estic enamorat
de les tendres harmonies
que brosten les
soledats.
Puc parlar de poesia
perquè la droga dels
mots
em salva de la follia
d’abismar-me fins al
fons.
Puc parlar de poesia
perquè crec en els
rampells
d’un cos que cova la
vida
i es resisteix a ser
vell.
Puc parlar de poesia
perquè som un
marginat
que picoteja les
miques
dels escriptors consagrats.
Puc parlar de poesia
perquè he alçurat
l’aviram
caponant amb picardia
els paons més
estufats.
Amants de la poesia,
forçau els déus
primmirats
a encendre el foc de
la lluita
per totes les
llibertats.
Davids de la poesia
si les paraules són
macs
i les fones utopies
abatrem els Goliats.
Didots de la poesia,
quan cerqueu un
pregoner
pesau la categoria.
Defugiu els
guerrillers.
Galants de la poesia
us estim però me’n
fot,
Siau qui sou. Rebel·lia.
Puc callar, ja està
dit tot.
Arlots de la poesia,
tirau-vos eix
manifest.
Malgrat tot som
germania.
Feis córrer el toc.
Estam llests.
DIA UNIVERSAL DE LA POESIA
Can Gazà, primavera,
2017
Fabulosa creació poètica. Per ca nostra, tots t'estimam Jaume. Salut i molts d'anys!
ResponElimina