En el moment de descobrir el rerefons
de les persones i dels esdeveniments tan sols pots alliberar-te de la follia pel camí de la
ràbia o de la pena. Saber, conèixer, entendre, comprendre... tots aquests rius
desemboquen al mar de la indignació o de la compassió. Davant la veritat crua i
nua o mates o beses.
Però
jo, el teu , t'he escollit de confident
per parlar de les meves tragèdies. Si tu només de trencar un petitíssim misteri
t'has sentit impotent, imagina't com
m'he de trobar jo que ho sé tot de tots,
que conec les arrels de cada reacció i les raons de cada revolada. Haver de ser
necessàriament, per raons d'essència,
omniscient, quina putada! Com si els ulls fossin un aparell de raigs X.
Si
pogués estar al teu lloc voldria ser un ximplet, feliç, bona persona, que creu
en Déu.
Aquest crit, per humà i desesperançat, em resulta molt proper. Els murs de la ràbia i de la pena ens reclouen a la presó, esquifida, de la indignació i la compassió. Però, i si podem fugir? I si quasi, sense adonar-nos, executam petites razzies a la realitat i feim? I si quan feim se'ns redueix la condemna? Quina sort que no som omniscient!
ResponElimina