En el principi fou el poema. Tal com ho vaig declarar en el pròleg d’”Inventari d'oratges": "per a mi la poesia és rampa i paraula. No som capaç d'escriure, malgrat que sigui un sol vers per a una glosa, si abans el meu cos, el meu sentiment, la meva pell no han entrat en fase d'enrampada". M'he deixat endur per la força del poema. Cada comunicació ha nascut d'un cop de corpresa. No he partit de la determinació d'una temàtica, sinó que he intentat respondre a l'esgarrifança del moment.
Voldria haver inventat els sonets en prosa. La dinàmica és de sonet: dotze versos per a la taral·la i descarregar, finalment, tot l'impacte en les darreres ratlles. Glosador de mena, quan faig poesia compt les síl·labes. Aquí he comptabilitzat les paraules. El nombre de 220 va nàixer amb la cana de l'espai d'un comentari de raconada. Eixa mesura mètrica m'ha forçat la concisió i m'ha alliberat del meu innat barroquisme.
Per concedir-los una nissaga, he volgut embolcallar aquests escrits en paper d'assaig -germà del d'estrassa- classificant les matèries.
Al cap i a la fi, són literatura 2.0.
La inspiració divina, en aquest cas, ha deixat de ser metàfora per esdevenir pura realitat. M'he sotmès al dictat de les meves profunditats.
Sens dubte, voldria haver recollit el nostre testament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada