Déu meu, he
recollit aquesta floreta per a tu. Accepta-me-la.Una associació de lliurepensadors ha pagat un anunci que camina en bus pels carrers de Barcelona. Diu així: "Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te'n i frueix de la vida". Voldria dir-hi la meva. Un adverbi –“probablement"- fa que els ateus de la propaganda esdevinguin agnòstics. Cosa més raonable i humana. Impressiona que donin per descomptat que Déu és un obstacle per a la felicitat. Ningú no sap a ciència certa si Déu existeix. Aquesta qüestió es mou dins l'aiguamoll de la fe. Dins aquest terreny només hi valen els testimonis personals. No ens fan creure les propagandes, sinó les obres dels creients.
Estaria contentíssim que Déu existís. Però tenc ben clar que res ni
ningú no pot canviar gens la meva llibertat. No faig res, res!, per Déu. Ni
deix de passar tot -tot de tot i més! -
el gust que puc, per tenir-li por. Gràcies a Déu tinc molta fe. Crec en Jesús,
en Gandhi, en el Che, en els meus pares, en els pobres, en la natura. Fins i
tot em fan una santa enveja les persones que estan ben segures de l'existència
de Déu. Però em conform a ser un home pobre, nu i lliure. Un coix que camina
sense crosses.
I si existeix un Déu mancat de recursos humans per comunicar-se amb mi? Tal vegada la llibertat inalienable, la nuesa alleujadora, la solidaritat inconcebible, l'amor infundat, la pau incongruent, l'alegria inconscient que puc trobar dins meu, son missatges d'aquest Déu que em diu: estic amb tu.
ResponElimina