Han passat 29 anys des d’aquella nit, quan la ràbia per haver-me robat
mon pare, em forçà a atorgar-te el suprem títol de cabroníssim.
L’encapçalament del meu parenostre deia: “Cabroníssim avantatgista,
Déu, desvergonyit passota del temps i de
l’espai”. Aquell dia em rebentares la tendresa. Avui m’has esbandit
l’esperança. Tan sols em resta un grumoll de fe per increpar-te. Un darrer alè
per escopir al cel. Alç un udol de lloba ferida a la lluna plena.
I no em vinguis amb bajanades: el teu nom i, segons ells, el teu poder
i també la teva gràcia, estan amb la dreta.
La barra dels feixistes és infinita. Vet ací el darrer exemple. El qui
es diu i actua com a representant teu a la terra ha proclamat que el monstre polonès,
que donà la comunió a Pinoxet, seu tot gloriós al teu costat. Al costat on no
hi ha cap cadireta baixa per al màrtir Oscar Romero.
T’he perdut la por, però em dol fins a les entreteles de l’ànima que
puguis ser com ells et pinten.
Mentre pugui blasfemar, dient-te cabroníssim, pensar que pots existir
em serà molt útil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada