Avui no
estava per bromes. Estic fart de tanta calúmnia de part de les criaturetes
humanes.
Sé que no ho has fet per mal. T'ha eixit del clavegueram més íntim com
una mala pudor. Només emergeix allò que existeix. Si t'ha sortit és perquè ho
guardaves. És el mateix cas que tu retreus als teus infants desagraïts:
"Per gat que vagis, si ho has amollat és perquè un moment o altre ho has
pensat. Tot el que surt per la teva boca infernal abans ha passat pel teu
cervellet de gorrió".
T'ha brostat des de la fondària dels teus sentiments: "Déu m'ha
castigat".
Si et referies a mi, el teu déu, la injúria no pot ser més afrontosa.
Com puc castigar-te, fill meu, si jo som tu? Lacerar-te seria com flagel·lar-me
a mi mateix. No ho oblidis mai, mai!: jo som carn de la teva carn. Jo som tu i
tu ets jo.
Si quan desbarraves et referies al gran Déu, lèmur suprem que els homes
heu inventat per encobrir les vostres impotències, la teva ofensa segueix en el mateix grau de malignitat.
Els desgraciats animalons, condemnats a la consciència de la vostra
indefensió, teniu dret a inventar-vos déus, però aquests personatges fantàstics
han de ser conseqüents, versemblants. Déu mai no pot ser com l'han inventant
els dictadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada