He
restat clavat davant TV3 tota la nit. Tot sol, submergit dins el so
profund del casal. A fora, el galà de nit perfumava l’embruix de
la lluna plena. Embullat per la guerra de xifres, colpejat per les
pedrades de les mitges veritats, el meu ànim cercava una síntesi on
aixoplugar-se. A força de sucar la pobra neurona que em resta al
fons de la pensa, ha comparegut el resum per calmar la meva mania de
clavar les situacions. Per a mi l’expressió resulta exacta: HEM
GUANYAT, PERÒ NO HEM TRIOMFAT.
Tanmateix
el meu sentiment, el meu cor, tot el meu cos, necessitava, talment
com l’aire de l’alenada, una sensació de victòria. Plena. Neta.
Evident. Indiscutible. A trenc d’alba m’ha arribat l’àngel de
l’evidència. Per damunt tot i tots ha triomfat la paraula, el
verb: INDEPENDÈNCIA.
M’he
adormit recitant en llatí el principi de la creació plasmat al
pòrtic de l’Evangeli de Joan, el jovenet que descansava el seu cap
sobre el pit del Mestre: “In principio erat verbum. Et verbum erat
deus”. De sempre i per a sempre tot comença en la paraula.
Cremaràs tota la malesa si aconsegueixes encendre la coa de la
geneta. En aquest cas, la salvatgina és la paraula. Tu cala-li foc i
deixa-la que corri.
Llavors
he pogut alliberar el plor que m’ofegava la utopia. La memòria ha
agombolat totes les meves decebudes inquietuds just de pensar el
procés de la paraula INDEPENDÈNCIA. La primera vegada que la vaig
proclamar érem vint moixos folls cridant al born de totes les
manques de tacte i de seny. Fins i tot el meu partit, sovint, per no
perdre vots, s’expressava amb subterfugis tot parlant d’autogestió
o d’altres eufemismes. La paraula independència era maleïda,
inoportuna, políticament incorrecta.
La
paraula ha triomfat. Tots, absolutament tots parlen d’independència.
A favor o en contra, tant se val. Ella s’alça dreturera i nua al
centre de totes les discussions, proclames i batalles.
La
creació comença per la paraula. Parl per pròpia experiència: a mi
m’han salvat tres paraules estigmatitzades, prohibides, com són
homosexualitat, marginàlia i independència. Quan era nin, els
maricons anaven a presidi. Ara, es poden casar davant la llei.
Quan era jove, els pobres eren carn de beneficència. Ara, els
exclosos de tot el món, els marginats de tot tipus, són el gran
motor del canvi. Quan començava a ser jai, els independentistes érem
un escamot impresentable de cabres muntanyenques. Ara, la
independència de ma pàtria ha esdevingut la peça clau per edificar
una nació lliure, digna, justa i pròspera.
No
penseu que us escric un poema de rosada matutina, gat d’anhels
frustrats i lluna plena: us clav un dogma infal·lible al bell centre
de l’evolució humana.
Crec
fermament en el poder creatiu de la paraula. Vet ací la primera
prova irrefutable per a la meva tesi. La paraula INDEPENDÈNCIA ha
operat el primer miracle, ha tret de la indiferència els qui
passaven de política i ha portat a les urnes una quantitat
inimaginable de votants, gairebé un 78 per cent dels censats.
Increïble!
Amics,
de tot cor us regal una espipellada de la meva fe en la paraula viva.
De tots nosaltres depèn que sigui operativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada