UN FOLL DEL CARRER NO VAL UNA BALA REPETICIÓ DEL TEMA

Enguany la crònica negra de morts per violència compta ja amb tres casos de marginats assassinats per altres marginats. El diagnòstic dels fets, de les persones i de les circumstàncies són el mateix en cada cas. Tant els morts com els seus botxins són malats mentals, alcohòlics i drogats tirats al carrer. La vida a la qual estaven condemnats, tant els morts com els seus homicides, era una vida de ca ronyós abandonat a la intempèrie,
El crim més gran, clamorós i trist és que aquests malats no tenen cap lloc a on poder estar amb un mínim de dignitat i seguretat. No hi ha res - absolutament res! – a on un malalt mental tirat al carrer, val a dir una persona que pateix en grau màxim una doble marginació, pugui trobar un mínim d’aixopluc, atenció i companyia.
Portem anys denunciant, de tota forma i manera, la manca d’atenció als marginats dels marginats com són els malats psíquics tirats al carrer Però la resposta és totalment nul·la tant de part dels serveis socials del Govern, Consell i Ajuntament, com de l'altruisme caritatiu de les entitats socials, diguem-ne Caritats o Creu Roja.
Les autoritats no han fet ni faran res per posar remei a aquesta desesperada situació. La inversió en doblers i personal no compensa. No dona vots. No provoca titulars. Aquest tema mai de mai pot interessar als polítics.
La mateixa absència de remei i d’iniciativa la trobam en les associacions privades, malgrat segueixin defensant la seva existència argumentant que tenen més llibertats i ales per ser pioneres en tot allò que signifiqui progrés social pel nostre poble. En aquest punt hi hagué una petita i minva encesa de llumetes d’esperança. Per un breu temps vàrem fer-nos la il·lusió que els Germans de Sant Joan de Déu, experts i experimentats en aquesta matèria, obririen el “Convent”• de Son Pardo per atendre el més necessitats i desemparats del nostre poble com són els folls follets llançats a la inclemència. Després de mesos d’espera i de misterioses negociacions amb l’Ajuntament de Ciutat el “Convent” i la seva cara adaptació s’ha destinat a cobrir un servei a famílies sense sostre, quan aquesta atenció ja la realitzava l’Ajuntament, de forma normal i eficaç, a un altre indret de la Ciutat. Per altra banda Can Gazà somniava convertir la Casa Llarga en el primer refugi per malalts mentals sense ajuda de cap mena. En aquesta utopia portàvem gastats més de 200,000 (docents mil) euros per reparar les infraestructures del palauet de les Senyores Feliu. Però tots coneixeu, ja que ens acompanyàreu en el dol, la nostra dolorosa frustració
Ben pensat el problema mateix, talment una torrentada que s’obri camí a la brava, ha trobat el cau de la solució. Una solució barata, radical i definitiva. El millor remei, com ens han demostrat aquests tres assassinats que han succeït a Marginàlia, és que els folls del carrer, sense sostre, ni la més mínima assistència sanitària, es vagin eliminant entre si.
L’estadística d’enguany és molt alta i cridanera. Sis casos solucionats de saca rel són molts. Tres ja estan col·locats per a sempre al cementeri, els altres tres a la presó tenen una llarga temporada d’assistència completa a les seves necessitats. Aquests ja no recauran mai més. Cap institució redemptorista dels miserables compta amb una estadística tan elevada, sis casos resolts completament és un èxit miraculós.
A Burundi m’explicaren un sistema d’extermini més eficaç que el de la nostra Marginàlia; Un dia un botxí havia de matar una vintena de negres presoners de la raça contrària a la seva. Agafà una barra de ferro i la lliurà al més fort del grup amb eixa recomanació – “Si les mates a tots jo et concediré la llibertat”. Quan aquella desgraciada fera negra els hagué esbandit a tots, el botxí l’eliminà d’un sol tret. Era la millor manera d’estalviar bales. Un marginat no val una bala.