LES NIMIETATS EM CUREN L’ANGOIXA DE LES TRANSCENDÈNCIES

Heu cantat victòria massa  aviat. El meu bloc, malgrat cremi del verd, no és mort del tot, encara. Avui,  a les cinc del matí, en lloc de pelar patates, torn a escriure.

Les transcendències, tot provocant-me un atac d’impotència, m’ofeguen dins un bassal d’angoixes.

Per paga visc moments transcendentals en tots els caires i aspectes. La simple enumeració converteix l’enunciat en evidència. El món mundial es troba,  per mor dels atemptats i de les guerres, en un moment transcendental. Qui t’assegura que un mandatari, cegat per la ira, no vengui a preu de petroli i obres d’art, una bomba atòmica a l’ Estat Islàmic?

La meva pàtria catalana, embarassada de sis mesos,  es troba en perill d’avortar la utòpica i somniada independència per culpa de la imbecil·litat supina de la CUP. Aquests il·luminats messiànics de la CUP  -quines ganes tenc de canviar la be per una ela!– no deixen de ser una pacífica mena de terroristes de la criminal caparrudesa.

Can Gazà, el meu estimat país de marginàlia, al qual dedic totes les meves pobres i minses energies, viu cada dia el pànic de la fallida. Els problemes de la convivència i de l’economia poden provocar que tot s’acabi  en qualsevol instant.

L’escriptura, la meva font secreta de la il·lusió i de la petita dosi de vanitat per sobreviure, pateix la malaltia dels desenganys i dels sarcasmes. Tanmateix, mai deixaré de ser un escriptoretxo de tercera categoria. Per afegitó, el darrer llibre, que està a punt de sortir de la impremta, ha resultat un vertader fiasco. Em pensava haver inventat un clamorós escàndol, traient en “Operació Tiara” els pedaços bruts de l’església romana, però vet ací que la realitat de les darreres depravacions del Vaticà han convertit el meu pamflet literari en fum d’estampa.

Som vell. Em sent un vellard  xaruc i malsofrit. Darrerament l’histerisme em juga  males passades. L’alè de la mort al clotell em paralitza les passes.

Digau-me, amics, qui pot resistir la temptació de l’angoixa davant un tal panorama de transcendències? Si em fic al llit amb totes aquestes evidències em puc donar per finit.

Només conec i practic una drecera per a la fuita de la follia i del desesper de la realitat: les foteses, les menudeses. Em salv dels mals pensaments, dels retrets i de les ànsies tot entretenint-los dins la intensitat transcendental de les nimietats quotidianes.

Ara  mateix estic a punt de poder proclamar el famós vers de Miquel Àngel Riera: “T’estim, però me’n fot”. Mentrestant, centr totes les meves curolles en les feines i tasques de cada dia. Avui mateix, per exemple, la meva preocupació rau en col·locar   dins el mostrador de la nau el darrer quadre de Joan Riera Ferrari o en  suavitzar l’impacte de l’espectacular billar que ens acaben de regalar.

Cada dia em sent més adorador del perruquer diví.  Segons ens conta Jesús a l’Evangeli, davant tantes desgràcies, calamitats i misèries, el nostre Pare Celestial s’entretén comptant els cabells del calbs mentre els pentina.