ESTIMES QUALCÚ MÉS QUE LA TEVA PRÒPIA VIDA?

Les guerres i els atemptats despullen l’home i el mostren en tota la seva diabòlica criminalitat. Però les situacions límits poden revelar també el caire heroic de l’home.

Aquest és el cas de la discoteca Bataclan de París, l’indret on els monstruosos assassins  causaren més morts en l’últim atac terrorista de l’Estat islàmic contra Europa.  Ho conta  el músic de la banda Eagles of Death Metal, Jesse Huhhes, en unes impactants  declaracions. Basten unes poques paraules per presentar-nos l’emocionant escena. El famós cantant, compositor i guitarrista americà, conegut com el “Diable” ens esgarrifa l’ànima amb aquestes senzilles frases: “Molts moriren per no deixar els amics. Altres es posaven davant per salvar els seus sers estimats”.

En un principi aquestes esfereïdores revelacions em pegaren un cop de puny a la sensibilitat. Vaig restar enrampat, commocionat. Però ben prest l’impacte  es convertí en un interrogant. Vital. Transcendent. Reclòs dins un silenci profund, amb la sinceritat escorxada a tall d’os, em vaig formular la pregunta:

-Estimes qualcú més que la teva pròpia vida? Davant qui et clavaries per defensar-lo de les bales amb el teu cos?

-Em consider un ser afortunat. Estim tant i em sent tan estimat que no ho dubtaria un sol moment. Moriria perquè els meus poguessin viure. Res de postures, ni literatures. És una certesa. Una evidència. Ho veig clar. Ho sent diàfan.

Per altra banda, pens que no som una accepció. Com passà aquella terrible nit a la discoteca  Bataclan de París, en el món hi ha molta gent disposada a donar literalment la vida pels seus éssers estimats. Malgrat els atemptats i malgrat fins tot la CUP ,vull seguir creient en la humanitat. Ara tornaria escriure els versos que vaig confiar a un dels meus poemaris: “Crec tant en Déu que som tranquil·lament ateu”. En aquests moments hi afegiria: “Crec tant en l’home que m’atrevesc  a ser imbecilment optimista”.

Però per damunt tot el que tenc clar és el que diria i feria si, en les circumstàncies que fossin, algú volgués repetir per mi l’escena que descriu el músic Jesse Hughes respecte a la infernal nit de la discoteca de París. 

Jo cridaria als meus amb tota l’ànima:

-Corr. Salva’t. T’estim.

Llavors, amb els ulls clucs, mentre les llàgrimes d’infant m’escalfassin les galtes, em lliuraria a l’orgasme infinit del meu absolut masoquisme. Tanmateix, el bé i el mal endinsen les seves arrels a la terra del martiri. No debades els màrtirs entren cap dret al cel de totes les religions.