POSTRES SINÒPTIQUES D’UN ÀPAT DE BISBE AMB BOTRIFARRA

Anhel parlar de Nadal, de les seves fatalitats, tendreses i misteris, però no ho puc fer sense tancar l’afer del nostre bisbe amb la seva fugaç secretària d’assumptes institucionals. No puc concloure l’àpat on ens hem afartat de  bisbe farcit de verdures picants amb tòfones valencianes, acompanyat de botifarra de sang blava i magre de vaca brava, damunt un llit de mongetes  tancades, sense espipellar les postres sinòptiques d’unes neules torrades.

I. Mai de mai hauríem d’haver suprimit els confessionaris. Només els sants de les capelles, que aixoplugaven aquelles beneïdes garites, saben les festejades lascives dels galants espirituals amb les seves enamorades. Si les hores que passaren tancats al palau episcopal els colomins dels anells les haguessin passades a un confessionari de la Seu, en aquests moments  el bisbe seria un sant confessor i la dama, una devotíssima cristiana.

II. Ha restat dramàticament palès que avui en dia l’església mallorquina “no té qui li escrigui”. Davant la misèria infinita dels comunicats de premsa i de la llastimosa manca de traça periodística que ha mostrat la nostra jerarquia, un menyspreat lletraferit eclesiàstic com som jo es veu forçat a preguntar-se amb profunda recança: on són els hereus de  Llull, de Costa, de Galmés, de Riber i de tants altres genis eclesiàstics de les ciències i de les lletres? Si retornàs mossèn Alcover faria “foc i fum” per torrar els bisbes de sobrassada i les botifarres de porc negre.

III. M’apunt a l’acudit que aquests dies de turmenta sacramental ha circulat per la vila de les ocurrències. La facècia apunta que el “problema no és de matrimoni, sinó de patrimoni”. El patrimoni dels fills de la coveta de Betlem, començant pel Vaticà fins a la joia romànica de Bajet, és el més gran del món. Per solucionar la pregona contradicció del seu infinit patrimoni, l’església ha de seguir el consell que no va realitzar el jove ric, val a dir “vendre tots els béns, donar-los als pobres per llavors ser cristians de veritat”. Si no s’acull a aquesta solució impossible només li resta la sortida de “posar els talents a produir”. Si es fes un circuït cultural amb tots els convents de monges tancades de Ciutat, tendríem la mostra més plaent i pedagògica de la història, costums i tresors del nostre país.

IV.  El nostre bisbe foraster, que a l’hora de les rampes no ha pogut dir t’estim, sinó “te quiero”, ho ignora tot d’aquesta terra que l’ha acollit, per això no sap que el Bisbe Hervàs salvà de la fallida el “Diario de Mallorca” obligant a totes les parròquies, convents i institucions catòliques a fer una subscripció. En aquest moments de rebre la tremenda pallissa de part de l’antic diari catòlic el bisbe hauria hagut de reclamar el deute històric, tot obligant a eix periòdic foraster publicat a Mallorca, a convertir-se en el major defensor de la seva malmenada honra.

V. Tot i això, la immensa ressonància del bisbe adolescent jugant a conillons a amagar amb una guerrillera de l’Opus ha demostrat que el bisbe segueix sent un personatge mediàtic i que el sexe quan es junta amb la religió esdevé una bomba explosiva.

VI. La dignitat dels pocs mallorquins de soca-rel que quedam al camp de batalla requereix que si la Santa Seu ens torna engospar un bisbe valencià, ens passem a l’església anglicana. Amb una mica de sort ens tocaria una bisbessa lesbiana amb un nom tan exòtic com el de Sònia.