TALIS VITA, FINIS ITA

Aquesta sentència de llatí casolà, que té puntual compliment en la majoria dels mortals, en el cas del nostre estimat, admirat, respectat, ben tost venerat, Pere Mulet Cerdà ha adquirit un simbolisme esgarrifosament profund. El nostre patrici romà ha coronat la seva biografia amb un desenllaç corpresiu de novel·la  modèlica. El nostre Virgili ha fet de la seva darrera ègloga un poema perfecte.

El fat del nostre savi, ordenat i serè, ha començat la gesta definitiva elegint el dia, el lloc i l’hora. El dia de Pasqua, a la garriga, posta de sol. Per a la nostra cultura jueva i cristiana, pasqua significa llibertat i vida. La festa del Pèssah commemora l’alliberament, la independència d’un poble indestructible, mentre que els hereus de la Roma cristiana celebram el triomf de la vida sobre la mort, de l’esperança sobre el pessimisme, de la utopia més enllà de les coordenades històriques. Pasqua és primavera, esclató de llum i lluna plena amb argelagues florides i lascius aldarulls de mèl.leres cridaneres.

A l’inici de la jornada, el nostre ordenat i previsible mestre, envià uns senyals de fum que cap profeta del seu cos, com la consciència, ni del seu  clos, com l’acurada i intuïtiva esposa, saberen interpretar. De bon matí canvià el seu hàbit franciscà de la rebeca amb la mudada de les grans solemnitats obligades. Ningú podia sospitar que, cap al tard, l’home de la suprema fidelitat amb ell mateix, amb els seus i amb la llengua, terra i cultura nostres caminaria cap a l’encontre de la gesta definitiva.

Havia complert gojosament i plàcida amb els seus dilectes deures com a pròcer del poble i patriarca de la família. A la processó prodigà com sempre les seves escomeses simpàtiques, sinceres i mesurades. Ningú no pogué sospitar que aquelles salutacions esdevindrien abraçades de comiat.

A la idíl·lica i aixoplugadissa llar presidi l’àpat familiar amb la mateixa complaença distant i càlida del satisfet, orgullós i compensat pater familiae.

Complides totes les obligacions, obeí la crida dels seus ancestres tel·lúrics. Sortí tot sol a cercar espàrecs.

Mestre en gai saber, professor il·lustre i il·lustrat, lluitador perseverant  de somnis llibertaris, utòpic somiatruites, lector empedreït de tota lletra escrita, triomfador del torcebraç amb les nostres monstruoses llengües mares, vivia encisat, fins a ser-ne drogodependent, per la curolla de sentir-se eriçó de pleta. Cercava espàrecs, esclata-sangs, caragols pel pur vici de trobar-los. Per ell i amb ell reescriuria l’“Antropologia d’una manada d’espàrecs” que vaig canar per a “Nissaga de Sen” la pasqua del 1984.

De sobte, es produí l’encontre amb la secreta amant definitiva. Sibarita  frugal, fruí de la darrera alenada d’aire pur mentre el seu cor bategava per últim pic, sense trastorns ni turments, el vita vitae de la primera declinació. Llavors restà plasmada dins la garriga, a la llum del ponent, l’estampa definitiva. Un home bo havia mort amb una manada d’espàrecs a la mà. Vet ací la imatge per un poble, un símbol per a una vida, una bandera per a una lluita, un trofeu per a la llibertat. El llorer és massa solemne, la murta, massa folklòrica, l’olivera massa profanada... Una humil manada d’espàrrecs pot retornar-nos a les arrels més primigènies i definitives d’una humanitat esmicolada.

Com un Luter King de pa amb  fonteta he somniat que m’asseia vora els seus fills, que sent i estim com a família, tant o més, si cal, que la de sang  pròpia, tot pregant davant la viva imatge de nostre amo patent, mentre  esguardaven, dins la foscúria calenta i dolorida, la confirmació legal d’una pau definitiva. Tanmateix només m’ha sorgit de les profunditats amorosides un sol mot: Gràcies, amic. Gràcies.

Gràcies per ser qui ets. Per haver aprofitat, tot esculpint la teva personalitat, el cabal de les venes pregones, mentre aregaves espinoses genètiques.

Gràcies per ser – per anys i segles més, encara- alzina solitària i aixoplugadissa a la pleta dels teus.

Gràcies per haver trobat i elegit per mare dels teus plançons, per companya teva i per amiga nostra, la llesta fada de les suaus i entranyables menudències.

Gràcies per les joies de la teva descendència i per haver-les cisellades amb la infalible pedagogia del respecte, el silenci i l’exemple.

Gràcies per haver reencarnat Virgili. M’agafaren calfreds quan, cercant referències del poeta del camp, vaig llegir textualment: “La taciturnitat, l’observació continuada, la tossuda reflexió, la memòria tenaç i la bondat i la sinceritat eren les notes distintives del seu tarannà”.

Gràcies per ser tan amic dels amics i tan irreductible amb els enemics de la nostra terra.

Gràcies per haver demostrat, amb planys i dies, que la feina per a un poble es fa des de baix, pastant vora la gent la terrissa de la cultura, de la veritat i de la història.

Gràcies per mostrar-nos els secrets de les arrels i com la nostra menys- preada i vilipendiada parla és filla directa i predilecta de la  llengua més valuosa, rica i perenne dins la història de la humanitat.

Gràcies per encarar-nos, a força d’un exercici diari i inamovible, amb l’evidència de la sentència de la teva amant llatina quan proclama: “Serva ordinem et ordo servavit te”.

Gràcies per consolar-nos fent-nos deduir –per la serenor del rostre i per la manada d’espàrecs– que la teva mort fou instantània sense patiments ni ànsies.

Gràcies per facilitar-nos la teva vida perdurable entre nosaltres. Seràs com fores sempre i per a sempre una entranyable presència.

Permeteu-me, estimada família i amics, un petit avís: si a l`hora de pregar escoltau murmuris, com a flabiols llunyans, no us preocupeu, és en Pere que segueix l’enginy per no avorrir-se de resar el pare nostre en grec. Mireia i un servidor, i tots els qui vulgueu acompanyar-nos, el resarem en llatí, mentre assaborim que “talis vita, finis, ita”.