GRÀCIES “ENEMIC” PER LA TEVA LLIÇÓ DE VIDA

Els Santandreu de Manacor, els Collets de Mendia, portam els cavalls de trot dins la sang. No debades el nostre aimat patriarca, adorat cap de la nissaga, morí pràcticament passejant un cavall de carreres. Però tant endinsada o més que la nostra fascinació pel noble animal, portam a les venes la filosofia de vida dels que viuen i creixen des de baix. Si parteixes de zero, un sis és la glòria; si parteixes de deu, un sis és un fracàs.

Respecte al “Gran Premi”, la família havia conservat fins diumenge passat el procés d’aquesta humil mística marginal. Record com fa anys dèiem: “la cosa més gran seria tenir un poltre sencer que arribàs a córrer al Gran Premi. En el cas que entràs a meta entre els quatre primers, ja seria el súmmum del goig”.

Però amb tu, adorat “Enemic”, ens hi hem engatat. La cosa és que aquests darrers mesos, més que dins un somni, hem viscut dins una mena d’embruixament. El miratge era tan fort que arribàrem a creure en els miracles. No hi miracles per al poble. Els miracles els compren els poderosos a preu de falsedat. D’això el Vaticà, a l’hora de fer sants, en sap un ou.

Gràcies, miracle de cavall nostre, per la lliçó que ens has donat. La reacció nostra no és mai la conformació. La reacció dels rebels va per la drecera de la saviesa. D’això te’n puc donar lliçons, poltre estimat. Quan em present a un premi literari sé que el resultat ja està cantat. A voltes fins i tot el llibre guanyador ja està imprès. Però jo pens: “El premi passa, però el llibre queda”. El premi estel·lar del trot ha passat, però tu quedes.

Prodigi de cavall nostre, sense el pes de la corona, tu i nosaltres, els teus adoradors, som més lliures que mai. Ens esperen anys de gaudir de moltes eixides, de molts de premis, de moltes glòries.

De tu, estimat “Enemic”, m’agrada tot, fins i tot el nom. Fa anys vaig sentenciar: “per ser amic basta que t’estimin; per ser enemic han detenir molta categoria”. La teva.

De tu, honorable cavall, mai ningú no podrà apuntar, com ho fa d’altres cavalls el periodista que ho sap tot de tot del trot balear, que anaves dopat. La insinuació que fa Antoni Oliva, el bruixot de la informació del món del trot respecte del Gran Premi, és tan terriblement greu que no m’atrevesc ni a traduir-la. D’aquesta cita se n’haurien de fer octavetes i repartir-les per tot arreu; “Una gran prueba, disputada sobre una pista impresentable y  -sobre todo- organizada sin los controles antidopaje que marcan la diferencia entre los paises con carreras de caballos creíbles y con los que no son capaces de convencer a nadie”.

Estimat “Enemic”, no et preocupis per quan arribi el moment, com ja ha passat a Itàlia, del desprestigi total del nostre trot. Quan la màfia dels directius de la federació, dels grans propietaris, dels omnipotents manadors professionals, amb el silenci consentidor del Consell, acabin d’arruïnar la “credibilitat”, com diria Oliva, del nostre esport nacional, llavors  aplicarem la tàctica dels pagesos: et casarem amb la filla dels senyors. Així, aniràs  -anirem tots- a córrer a França. Un temps, el catedràtic que es fia més dels cavalls que dels humans, em convidava a celebrar cada any una missa volandera per les ànimes dels cavallistes morts. Jo, tanmateix, pregava per aquells que sé cert que tenen ànima, com sou vosaltres  els cavalls.

Gràcies “Enemic” per la teva lliçó de vida.  Si haguessis fet primer jo mai no hauria pogut dedicar-te aquest poema. Jo només sé escriure per als sobrevivents de la dignitat.