EXTERMINI CRIMINAL D’ANCIANS EN LES RESIDÈNCIES PRIVADES

Per referir-me a l’esglaiós i criminal assumpte de la desorbitada quantitat d’ancians exterminats pel coronavirus a les residències privades, deixaré de trenar discursos per oferir-vos unes dades per a la reflexió i la denúncia.

Les morts per coronavirus a les residències privades d’ancians arreu de tot el món, acompanyades massa sovint de circumstàncies cruels i d’anècdotes macabres, constitueixen el fenomen més revelador de les entranyes podrides del sistema. Valguin de testimoni totes les esgarrifoses notícies que han aparegut durant l’expansió del coronavirus en tots els mitjans de comunicació

Des del títol fins al darrer mot usaré l’adjectiu de criminal, perquè l’extermini de vells a les residències privades, moltes d’elles caríssimes, és un autèntic crim. En aquest cas, la Covid-19 ha exercit simplement l’ofici de botxí. Ha coronat un procés de comportaments i consentiments que portaven necessàriament a un desenllaç criminal. Si una casa cau, la culpa és del constructor que ha emprat materials deficients.

La notícia a primera pàgina d’un diari mallorquí expressava amb contundència: “El 38% de los fallecidos en Baleares positivos en coronavirus eran usuarios de residencias”.

Per què tots els mitjans de comunicació ometen de forma clamorosa el qualificatiu que ens dona la clau del crim? Eixes pensions de vells, majoritàriament són privades. A Mallorca, segons les darreres dades ofertes per l’IMAS, dels 837 residents repartits entre les cinc llars públiques, el contagi per coronavirus és de l’1,8%, a anys llum de les privades.

Com és possible que existís amagada rere entrades de marbre i propagandes de comoditats i esments fantasmagòrics una bomba social i humana d’eixa mortal capacitat? La resposta és tan simple i refulgent que no deixa escapatòria a ningú: tots, absolutament tots; jo el primer; tots, sindicats, governants, defensors del poble, inspectors de sanitat, agents socials, associacions salvífiques, familiars dels asilats... Tots, hem callat com a morts.

Al govern, aquests luxosos guetos de vells, malats mentals i baldats, li tapa, en gran part, la gran mancança social. Per altra part, la gent que pot pagar una residència privada té vergonya i sovint complex de culpabilitat d’abandonar els seus pares.

Una volta que es posa en marxa, amb els deguts permisos, la  residencia privada, se segueixen mecanismes regulars de control de part de l’autoritat sanitària? O perquè es posin en marxa hi ha d’haver denúncia prèvia?  Pot ser que els inspectors es trobin en aquest cas amb la mateixa barrera que els obstrueix el seguiment dels empleats domèstics? Perquè, a la pràctica, el servei familiar resta pràcticament fora de llei.

Tot i això, les residències privades són un suculent negoci. L’any 2018, a tot l’Estat, la facturació de les empreses que les gestionen va ser de 4.500 milions d’euros.

De tota aquesta magna especulació en saben la prima persones –moltes d’elles amb forta projecció social i esportiva- i entitats amb capacitat per fer anar l’Estat cap als seus interessos. A través d’una xarxa immensa d’entitats i subcontractes, aquests monstres de les finances dominen tots els euros que amollen l’Estat i les Comunitats autònomes per tapar de mala manera les misèries del nostre intocable, sagrat i immortal sistema capitalista.