PRODIGIÓS REMEI PER A 10 NECESSITATS VITALS

Per sobreviure amb una certa dignitat necessit urgentment i vital:

I. DESCANSAR. Parl d’un descans llarg, xopadís, que penetri fins al moll dels ossos. La intensitat de la feina, l’ansietat de la tasca, la gravetat del compromís, l’abassegament de la convivència, que tot això i molt més suposa  viure a Can Gazà, em porten a la partió de l’esgotament i de la follia.

II. DEIXAR DESCANSAR. Com a bon neuròtic obsessiu, som eficaç i contundent, però també mal de suportar. És de justícia que les víctimes propiciatòries dels meus atacs d’histerisme puguin descansar i que la serenor de l’absència faci anhelar als meus infants una mà forta i segura.

III. DESCONNECTAR. Em referesc a una mena d’operació neuronal, semblant a la sanació que els psiquiatres anomenen “cura de son”. Es tracta de tenir temps, espai i distància per fer un canvi de pell, talment el que fan les serps en ple desert.

IV. TRESCAR MÓN. Viatjar ha estat per mi la millor teràpia i el més gran premi. La meva miraculosa curolla no és conèixer. Per penetrar més enllà de la pell de la gent i fins i tot del panorama necessites viure anys al lloc que vols descobrir. Jo delesc simplement experimentar la sensació de fuita de la meva claustrofòbica terra enmig del mar. Necessit sentir que el “món és ample  i estrany”, com m’ensenyà Ciro Alegria quan vaig arribar al Perú, i que no s’acaba mai com vaig comprovar al transsiberià.

V. ESCRIURE. No em referesc tan sols a la comunicació, cosa maleïda que faig sovint amb vosaltres, tot alçant-me del llit a les cinc del matí. Es tracta d’un intent de creació literària, de situar-me a una altra esfera més enllà de la quotidianitat. De cada viatge llarg n’he retornat amb un llibre nou i amb una plenitud de petit déu. D’aquet déu que necessites sentir-te per l’atreviment d’intentar ser un home lliure i creatiu.

VI. TROBAR-ME AMB MI MATEIX. Per això, cal gaudir de les condicions propícies per poder meditar, reflexionar, analitzar actituds i circumstàncies, i si arribes al punt fatídic de les evidències, formular, fins i tot, inútils propòsits d’esmena. Es tracta de reeinventar, a mida personal i gairebé de mel i sucre, els exercicis de mes de Sant Ignasi. Es tracta d’aferrar-me, damunt l’abisme al brancó revolucionari de la utopia.

VII. FRUIR DE LA FIRA DELS ÍDOLS. Tot viatge ha de ser un intent d’aventura eròtica, una crònica lasciva d’una decadència, com escrivia Miquel Àngel Riera des de la seva repressiva torre d’ivori. Si no, la fuita esdevé un rosari de l’aurora. De res serviria ser lliure si quan arriba l’ocasió no t’amolles a lloure, amb les concupiscències  desfermades. I si els déus inaccessibles fessin el miracle de la resurrecció de la carn, aprofitar avarament o exhaustiva les darreres escalforetes.

VIII. SUBMERGIR-ME DINS L’ANONIMAT. Tot i que la vanitat compensa la creu de l’espectacle, hom es farta d’estar penjat d’un nom i d’una causa. Malgrat que la comèdia es representi a un teatret de barri, la funció forma part de la meva vida diària. Quin plaer infinit saber que ningú et coneix, poder escometre algú del qual no has batejat els fills ni enterrar la seva padrina. Quin goig no haver de quedar bé i fer cas a tot déu perquè t’has erogat la representació de Can Gazà!

IX. TONIFICAR EL COS. M’urgeix perdre pes. Fer exercici físic. Estrenar nous hàbits alimentaris. Sargir els descosits de la vellesa. Per això necessit fugir de la temptació de l’espipellada. La qual cosa, estant dins la cuina, es converteix en una obligació de novici de cuiner. Per a mi l’ideal de l’exercici físic és la natació. Si un dia em perd cercau-me a un balneari.

X. PLORAR  D’ENYORAMENT. La tendresa és la manifestació més  gran i pregona de l’amor, mentre que l’enyor esdevé el prodigi de la tendresa. No hi pot haver plaer més gran al món que  xopar-te les galtes de llàgrimes, escandalosament inesgotables, tot sentint la nostàlgia de tots els éssers, objectes, racons i panorames que tant estimes.

Aquest prodigiós remei es farà realitat embarcant-me a  un creuer que dóna la volta al món al llarg de tres mesos.

Tanta retòrica perquè em pugueu agrair el descans que us regal, tot desitjant-me un bon viatge. Gràcies.

P.D. Confii retornar, ressuscitat, al lloc del meu privilegiat destí de cap de tribu marginal, en no ser que quan arribi a port Catalunya ja sigui independent. Aleshores em quedaré a viure a qualsevol indret de la meva pàtria catalana.