No havia acabat d’arribar, encara,
del meu pelegrinatge, interior i exterior, arreu del món, quan m’he vist involucrat en una forta i contundent
acció de denúncia, com és la vaga de fam.
La vaga de fam que fa
Jaume Sastre a Sa Casa Llarga–Can Gazà m`ha remogut una allau d’impressions i
sentiments. De moment, en faré una petita bestreta.
-
Les vagues de fam m’impressionen. Són
l’arma suprema de les lluites pacífiques. Em recorden Gandhi. Però
em ressusciten, també, aquells temps
gloriosos, gairebé heroics, del
inicis de Marginàlia. Jo vaig participar en la històrica vaga de fam dels
marginats a l’església de Sant Francesc de Ciutat.
-
M’ha corprès gratament que Jaume Sastre
cercàs aixopluc a ca nostra. En aquest aspecte, em sent com un quissó pucer que
comparteix el seu jaç amb el ca que em lladrava les passes.
-
M’ha admirat l’afecte i la tendresa
que mostren contínuament al seu
professor els alumnes, els pares i els col·legues de Llucmajor. Aquesta actitud revela la gran
diferència que existeix entre la persona i el personatge. Fins i tot els ogres
vists de prop tenen el seu coret.
-
M’ha esglaiat el grau de crispació general
en contra de la destrucció de la nostra llengua i la nostra cultura. La ràbia
contra els capoladors de la nostra herència es comença a estendre per redols
dels conservadors de la dreta.
-
Però l’esgarrifança m’ha arribat a les
fondalades de l’ànima davant el comentari unànime de tots els visitants. Tothom
assegura que Bauzà deixarà morir Sastre
abans de cedir a les seves essencials peticions de diàleg. Jo ho vaig anunciar el
dia del començament de la vaga: “Els franquistes cediren a les demandes dels
marginats, però els nets de Franco que ara ens desgovernen, deixarien
morir tot déu abans de cedir un sol forc
del seu programa colonitzador”. Tots els
interlocutors, fins i tot els
expresidents de les Balears i alts càrrecs del PP, han corroborat el meu
diagnòstic : “El fill del Corneta de Son Servera, és un psicòpata”.
-
La situació no pot ser més trista,
desesperant i caòtica. Hem suportat presidents lladres i inútils. Però mai de
mai ens havíem vist sotmesos a un monstre fanàtic. Deixar morir es ben igual
que matar.
Impressionant!!!
ResponEliminaEn Bauçà, per jo, és un vil miserable traïdor!
Però tranquils que com diuen en bon castellà "Dios castiga iy no da palos!"
A més, en Bauçà també se morirà...
no puede ser.......no creo que deje morir a Jaume, por el amor de Dios! Es la persona más prepotente y arrogante que he visto en muchísimo tiempo, pero de ahí a dejar que pase una desgracia............., espero y deseo que os equivoquéis u que Bauzá (que tiene la sartén por el mango) muestre una pizca de humanidad.
EliminaGràcies Jaume, per la teva col·laboració i implicació!!. Una forta abraçada
ResponEliminaQuè ha passat, Jaume? L'any passat quasi un artícle diari. Enguany és el primer. Totalment d'acord, indirectament, provoca el fet.
ResponEliminaRes de nou: un descans de cent dies. Ja hi tornam a ser.
EliminaEn Jaume va anunciar en aquest bloc un viatge de tres mesos al voltant del món, amb el seu escrit Prodigiós remei per a deu necessitats vitals, del trenta-u de desembre del dos-mil tretze, dijous.
ResponEliminaVegi, per això, que abans algú de la casa sí que llegia els comentaris. Si més no els dels escrits recents. Potser era millor, oi?
"Aquest prodigiós remei es farà realitat embarcant-me a un creuer que dóna la volta al món al llarg de tres mesos.
Tanta retòrica perquè em pugueu agrair el descans que us regal, tot desitjant-me un bon viatge. Gràcies.
P.D. Confii retornar, ressuscitat, al lloc del meu privilegiat destí de cap de tribu marginal, en no ser que quan arribi a port Catalunya ja sigui independent. Aleshores em quedaré a viure a qualsevol indret de la meva pàtria catalana."
El bloc, si bé l'escriu ell, en compto que l'edita algú altre. El vint-i-u de juliol del dos-mil tretze anomena per agrair-los-ho en Cati Castell i en Jaume Mateu. Ho fa a l'epíleg Adeu déu meu, de la sèrie Déu meu -versió original facsimilar del llibre homònim, publicat el desembre(?) del dos-mil divuit.
"Moltes, moltíssimes gràcies Cati Castell i Jaume Mateu per penjar cada dia el sonet en prosa al blog, tot escollint, com a reclam, una artística fotografia. Gràcies, amics, per la vostra santa paciència i la vostra caparruda fidelitat."
En una entrevista de més ençà, que ara no em vaga de trobar, anomena en Jaume Mateu com aquell qui li penja els escrits a internet. Tot i que això pot haver canviat, perquè sempre se'n pot aprendre. Si fins i tot ho sé fer jo...