dimarts, 20 de maig del 2014

DEIXAR MORIR ÉS MATAR



No havia acabat d’arribar, encara, del meu pelegrinatge, interior i exterior, arreu del món, quan  m’he vist involucrat en una forta i contundent acció de denúncia, com és la vaga de fam.
La vaga de fam que fa Jaume Sastre a Sa Casa Llarga–Can Gazà m`ha remogut una allau d’impressions i sentiments. De moment, en faré una petita bestreta.

-          Les vagues de fam m’impressionen. Són l’arma suprema de les lluites pacífiques. Em recorden Gandhi. Però em ressusciten, també, aquells temps  gloriosos, gairebé heroics,  del inicis de Marginàlia. Jo vaig participar en la històrica vaga de fam dels marginats a l’església de Sant Francesc de Ciutat.
-          M’ha corprès gratament que Jaume Sastre cercàs aixopluc a ca nostra. En aquest aspecte, em sent com un quissó pucer que comparteix el seu jaç amb el ca que em lladrava les passes.
-          M’ha admirat l’afecte i la tendresa que  mostren contínuament al seu professor els  alumnes, els pares i els col·legues  de Llucmajor. Aquesta actitud revela la gran diferència que existeix entre la persona i el personatge. Fins i tot els ogres vists de prop tenen el seu coret.
-          M’ha esglaiat el grau de crispació general en contra de la destrucció de la nostra llengua i la nostra cultura. La ràbia contra els capoladors de la nostra herència es comença a estendre per redols dels conservadors de la dreta.
-          Però l’esgarrifança m’ha arribat a les fondalades de l’ànima davant el comentari unànime de tots els visitants. Tothom assegura que Bauzà deixarà morir  Sastre abans de cedir a les seves essencials peticions de diàleg. Jo ho vaig anunciar el dia del començament de la vaga: “Els franquistes cediren a les demandes dels marginats, però els nets de Franco que ara ens desgovernen, deixarien morir  tot déu abans de cedir un sol forc  del seu programa colonitzador”. Tots els interlocutors, fins i tot  els expresidents de les Balears i alts càrrecs del PP, han corroborat el meu diagnòstic : “El fill del Corneta de Son Servera, és un psicòpata”.
-          La situació no pot ser més trista, desesperant i caòtica. Hem suportat presidents lladres i inútils. Però mai de mai ens havíem vist sotmesos a un monstre fanàtic. Deixar morir es ben igual que matar.

Escolta, vil traïdor  de la nostra Terra, els vells  i folls guerrillers ben prest ens cansarem de fer de bons al·lots. Calarem foc al teu Consolat de Mar. Serà una fogatera oral amb paraules enceses, veritats calentes i xafarderies roents. Llavors, armariat de la gran tapada, hauràs de cridar els teus bombers.

6 comentaris:

  1. Impressionant!!!
    En Bauçà, per jo, és un vil miserable traïdor!
    Però tranquils que com diuen en bon castellà "Dios castiga iy no da palos!"
    A més, en Bauçà també se morirà...

    ResponElimina
    Respostes
    1. no puede ser.......no creo que deje morir a Jaume, por el amor de Dios! Es la persona más prepotente y arrogante que he visto en muchísimo tiempo, pero de ahí a dejar que pase una desgracia............., espero y deseo que os equivoquéis u que Bauzá (que tiene la sartén por el mango) muestre una pizca de humanidad.

      Elimina
  2. Gràcies Jaume, per la teva col·laboració i implicació!!. Una forta abraçada

    ResponElimina
  3. Què ha passat, Jaume? L'any passat quasi un artícle diari. Enguany és el primer. Totalment d'acord, indirectament, provoca el fet.

    ResponElimina
  4. En Jaume va anunciar en aquest bloc un viatge de tres mesos al voltant del món, amb el seu escrit Prodigiós remei per a deu necessitats vitals, del trenta-u de desembre del dos-mil tretze, dijous.

    Vegi, per això, que abans algú de la casa sí que llegia els comentaris. Si més no els dels escrits recents. Potser era millor, oi?
    "Aquest prodigiós remei es farà realitat embarcant-me a un creuer que dóna la volta al món al llarg de tres mesos.
    Tanta retòrica perquè em pugueu agrair el descans que us regal, tot desitjant-me un bon viatge. Gràcies.
    P.D. Confii retornar, ressuscitat, al lloc del meu privilegiat destí de cap de tribu marginal, en no ser que quan arribi a port Catalunya ja sigui independent. Aleshores em quedaré a viure a qualsevol indret de la meva pàtria catalana."

    El bloc, si bé l'escriu ell, en compto que l'edita algú altre. El vint-i-u de juliol del dos-mil tretze anomena per agrair-los-ho en Cati Castell i en Jaume Mateu. Ho fa a l'epíleg Adeu déu meu, de la sèrie Déu meu -versió original facsimilar del llibre homònim, publicat el desembre(?) del dos-mil divuit.

    "Moltes, moltíssimes gràcies Cati Castell i Jaume Mateu per penjar cada dia el sonet en prosa al blog, tot escollint, com a reclam, una artística fotografia. Gràcies, amics, per la vostra santa paciència i la vostra caparruda fidelitat."

    En una entrevista de més ençà, que ara no em vaga de trobar, anomena en Jaume Mateu com aquell qui li penja els escrits a internet. Tot i que això pot haver canviat, perquè sempre se'n pot aprendre. Si fins i tot ho sé fer jo...

    ResponElimina