TOT SOMNIANT GIRAR LA TRUITA

He restat enganxat a la clara i expressiva metàfora del profeta jueu traspassat al cristianisme amb tots els honors. He quedat tant penjat de l’estàtua dels metalls que m’he vist obligat a teixir-ne una mena de poema. Gloriós sant Daniel, ja que us faig tant de cas esper que  em salveu de les barres dels lleons. M’ensumen el cul de molt a prop, venerat bell bergantell.

M’imagin que l’home canviaria totalment just que pujàs el fang dels peus al cap de la imatge de la humanitat, fent córrer un punt  per avall els metalls. D’això es diu posar el món cap per avall.

Així, l’home nou tindria la testa de fang, la pitera d’or, les entranyes de plata, les cames de bronze i els peus de ferro. Aquesta estàtua seria mala de tombar. Ben mirat, impossible de moure.

En aquest cas nostre, el fang significa la debilitat, la humilitat, la pobresa, les benaurances. No hi pot haver millor guia per canviar el rumb de la història. Us imaginau que el far de la humanitat fos la senzillesa i la pau?

Aquesta criatura prodigiosa mostraria l’or al pit. L’or de la tendresa. No debades d’una persona bona es diu que té un cor d’or.

Les entranyes d’aquest adorable déu casolà serien de plata. Plata de llei. Cosa bona.

Es tracta de gaudir i donar qualitat de vida. Al ventre i al sexe hi hem de custodiar l’exquisidesa. Vivim un sol pic. És obligat, sense fer mal a ningú, passar i repartir el màxim plaer possible.

Les cames d’aquest ressuscitat David de Miquel Àngel seran de bronze. L’home lliure es mou, camina i avança des de l’estètica. La bellesa ben camada ha de ser el model d’una societat madura, graciosa i tranquil·la. La bellesa és l’home que crea bellesa. La bellesa o és sensual, calenta, enrampadissa o no passa de ser un cromo amb panorama. Si trobau a la meva parla ressonàncies de Miquel Àngel Riera, no somniau. Hi són. 
Tanmateix, la seguretat es troba en els fonaments. Necessitam una base de ferro. Inamovible. “No ens mouran”, cantàvem de minyons. Ara, davant el nou somni de Daniel, l’encisador profeta del futur, afegim al càntic de la infantesa: no ens mourà res ni ningú i l’ase que ens etzibi una pernada s’hi romprà la pota, per molt president que sigui.