Tot
i que els enemics em tenen la por suficient per cometre la fellonia de tirar la pedra i amagar la mà -cosa que
només fan els apedregadors de baixa estopa, allà pels deserts dels fanatismes
assassins- em vull mostrar agraït a les seves refinades passades.
Insultar suposa un esforç molt digne de compassió i
respecte. Hom no vomita si no porta ventrell. Per això, malgrat avorreixi els
devots assistents a les meves homilies internistes, vull seguir fent cas als seus
rabiüts comentaris.
Tenc molts defectes, manco el de ser fat i hipòcrita,
però mai no cometria el sacrilegi de fer mentider un home de Déu. Perquè tu, covard
anònim, has fet els tres vots. Segur.
Per això, estimat mostel de convent, accept gustós el
teu clarivident diagnòstic sobre el meu mode de ser i obrar. La teva contundència
no té volta de full. Som un egocèntric, cregut, que només em preocupa el meu
ego. En totes les declaracions només figura “ell, ell, ell i ell...”; val a dir jo.
No pots imaginar-te l’alegria que em donen les teves
paraules. Amb allò de tenir un llombrígol més gran que la rosassa de la Seu vaig estar a punt de
derivar cap a un orgasme. Us imaginau, ma mareta, quin cordó umbilical ens mantenia
units?
Deixa que em confessi. Els qui em coneixen, perquè m’estimen, saben
que som un patidor de mena. Que el meu pecat contra la natura i la genètica és
la infravaloració pròpia. Jo havia comprat tots els bitllets de la rifa per ser
un massoca perdut. Terrible. Tot va començar amb la culpabilització del Seminari.
Record, encara, una de les frases preferides dels directors espirituals. Ens la
predicaven en castellà com manava el TIL d’en Franco: “eres la nada con pecado”.
El meu grau d’autodestrucció arribà a un punt tant
delicat que vaig haver d’anar a un psicoterapeuta. El banyarriquer del
subconscient em mostrà el perill del masoquisme, a l’hora que m’indicava que
l’únic camí de fuita per fugir de l’autodi era encaminar-me cap a l’acceptació
i estima de mi mateix. Es veu que el meu ego és de casta grossa, la meva seu plena
d’ous.
El meu pare espiritual i literari m’ha renyat perquè
diu que mai de mai s’ha de respondre a un anònim. Qui no dóna cara no mereix un
sol minut de la nostra atenció. Jo, com que a la vellesa m’apuntaria a un
bombardeig, m’he portat com un nin malcriat.
Des del centre de la rosassa de la catedral amb armaris
estant us don un consell, reverent pare anònim: la ferum que ensumau no prevé
del meu davantal de cuina, surt de la vostra “burka”; necessitau fer bugada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada