TOT COMENTANT ELS COMENTARIS ANÒNIMS

Això de mantenir un bloc obert sense acabar de dominar la mecànica de llur funcionament, donant-li peixet gairebé cada dia, reporta un feiner de cal déu, però resulta molt entretingut. Sobretot un dia com avui, que m’he despert a les cinc com cada jorn i ha resultat que només eren les quatre.

Quan publiques quelcom als mitjans de comunicació o penges les palles mentals d’un penjat a internet et quedes sempre amb l’endarrer de saber fins on ha recalat. Per això, quan t’arriben senyals de fum, malgrat sigui negre i espès, com en el cas de l'apunt sobre l'indigent mort al portal del monestir de la Real, et quedes molt satisfet.

M’ha passat com en aquell acudit on cada tertulià referia les excel·lències del rellotge del seu poble. Un explicava: “El nostre rellotge, quan toca el quarts, treu un ocellet”. Un altre afegia llenya al foc: “El nostre, quan repica les hores, mostra un músic tocant la trompeta”. A cada intervenció, el rellotge de referència mostrava meravelles més admirables. Vet ací, però, que intervingué un pobler:

-Al meu poble, quan tires una pedra al rellotge de la plaça, tot seguit surt un guàrdia municipal a la porta de l’Ajuntament.

Amb el ditxós articlet m’ha succeït un cas més prodigiós que tot els rellotges del món: he llançat un còdol al convent i m’ha sortit el prior per la porta, tot rebent.

Crec que el regal de quatre intervencions escalonades, en el temps i en el to, mereixen una resposta. Em sembla admirable que la mala llet d’aquest fraret hagi aguantat la bullentor més de 24 hores.

Estimada tapada: un anònim és talment un home sense rostre. Monstruós! Mai no té cap valor. Però a voltes exhibeix una certa gràcia. Per mala sort, no és el teu cas. Els teus insults són talment lladrucs de quissonet estret.

Perdona el títol de tapada, però com tu bé saps aquest és el nom que a gailàndia donam als armariats. Amb la cara coberta es presenten els atracadors, els membres del Ku Klux Klan, les esclaves mores i tota la teringa de campironats. Com veus, faig ús del doctorat que m’atorgues en el camp “dels homosexuals, els marginats i els capellans”. Realment, d’aquests capítols, en sé la tira.

Gràcies pels insults. Tenen més pes i categoria que els refilets. Això ho he aprés dels meus homes -jo visc amb molts homes, fraret!– quan escarneixen Ronaldo per haver-se depilat les selles.

M’honores demostrant que em segueixes de prop. Tot el que dius del bisbe Teodor i del llibre “El sexe del profeta” ja ni me’n recordava.

La teva enveja et porta a sobreestimar-me. Em pintes com un prodigi. Faig miracles. Sense poder, ni càrrecs ni doblers faig el que vull amb la premsa. Multiplic el temps per escriure, viatjar i moltes altres curolles. Som capaç d’aprofitar les deixalles humanes per lluir-me, triomfar, fer-me un nom. I –oh prodigi dels déus!- tenc art i manya per embaucar la gent.

Però el que m’ha encant més que cap altre refilet és allò de tenir “un llombrígol més gran que la rosassa de la Seu”.

Hòstia, excol·lega!, això és autoestima i tota altra apreciació és fum d’estampa.