dimarts, 2 de juny de 2020

VIRUSADES. XXIV





93. Ara que la reina d’Espanya s’ha escurçat els nas, la Covid-19 ha declarat infal·liblement excàtedra que el món és un mocador. Tot i això, ben plegat i desinfectat, li podrà servir pel funeral del seu sogre. A força de prémer allò que té tan generós alguna llagrimeta li sortirà.

94. En un bellíssim poema dedicat a la família i als amics, Miquel Àngel Riera diu de mi que “tenc la humanitat per concubina”. Després de cinquanta anys de matrimoni i tretze de festejament em vaig divorciar de l’església, a la qual havia estimat i reverenciat com esposa. Ara, el coronavirus m’ha desenganyat d’una forma tan profunda de la humanitat que he acabat per detestar-la. Malgrat tot, no voldria comportar-me amb la meva examant de la mateixa manera que s’han portat amb mi els macarres de la meva exesposa.

95. Aquestes revoltoses conjuntures que ha creat la pandèmia del coronavirus són temps propicis per a dirimir els assumptes pendents. M’imagín el president de la Generalitat de Catalunya declarant la independència al balcó de la plaça de Sant Jaume o la nostra presidenta Armengol actuant de facto com si fossim el País Basc: els doblers que entren a Mallorca es queden aquí. A l’Estat li pagam els serveis en el cas que demostri que ens n’ha donat algun.

96. En temps apocalíptics com els que vivim a causa del coronavirus qualsevol espurna esdevé símbol. Quan ens ofeguin els prepotents de torn el nostre gemec que s’anirà apagant fins a morir serà la jaculatòria que resava el negre George Floyd mentre la seva gargamella era esclafada pel genoll del policia blanc Derek Chouvin. El jove detingut per la sospita de fer passar a un comerç un bitllet fals de vint dòlars murmurava cada cop més asfixiat: “Ma mare, no puc alenar”. Després de la pandèmia viral quan torni governar el món la bèstia rica i poderosa, aquest serà el murmuri dels pobres: “Ai, mumareta meva, no podem respirar”. “Ai mumareta meva ens estant ofegant”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada