diumenge, 31 de maig de 2020

VIRUSADES. XXIII



89. Aquests mesos de clausura monacal la Covid-19 m’ha ressuscitat el llatí. He descobert que no hi ha millor teràpia que repassar les cinc declinacions de la nostra llengua mare mentre peles patates a les cinc del matí. Per altra banda. l’obligat silenci -sense visites hom resta mut– m’ha extret de la memòria les sentències inconnexes que m’han dignificat els insomnis. Avui, la covardia dels governants m’ha encès l’ocurrència que diu: “Fris que entrin els meus per saber qui són”.

90. La gran revelació del coronavirus és que l’homuncle no és el rei de la creació, sinó un simple okupa de la terra. El propietari absolut de la vida és un naníssim nanet fill de set pares de la família imperial dels virus. La part més original de la recuperació és la tàctica amb la qual l’hereu recobre les seves propietats. En la mateixa situació, la moneieta humana intenta directament fer fora l’ocupant. El virus fa el contrari, es fica a dedins. Hom s’imagina que si un il·luminat de la raça humana copiàs aquesta estratègia el que faria seria quedar-se amb les sales millors i deixar l’okupa a un racó. El virus suplanta l’okupa. Li xucla la vida fins a deixar-li els pulmons fets una pedra o el fetge un pelleringo. El virus no cerca ni palaus ni possessions. Vol recuperar la seva propietat: la vida.

91. Això de l’home okupa ha suposat per a mi una gran descoberta. Okupa constitueix la classificació més rasera i igualitària de la humanitat. Port dies donant-li voltes i fruint de les conseqüències de la troballa. No val que siguis ric, pobre, intel·ligent o de Vox. Tots som iguals. Okupes. En sortirem baldats, de la Covid-19, però sobreviurem tan imbècils com sempre. Tanmateix, qualsevol any futur arribarà un altre hereu de la família propietària de la vida en el món i s’apoderarà de ca seva.


92. És i seguirà sent la gran pregunta de l’home: i quan me mori, què? Les religions i les místiques t’ofereixen un llarg catàleg: energia, reencarnació, confinament a un paradís, cendra a la soca d’un garrover al costat d’una llobacarda. El coronavirus m’ha definit l’horitzó: vull formar part, com una partícula inframicroscòpica, del vit del virus més vital i vitenc. Serà la forma de retornar a la història i donar pel sac als altius de torn.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada