divendres, 27 d’octubre de 2017

LA CARA DE LA MATERA



Fa mesos que visc amb un ai al cor. Angoixat. Anguniat. Obsedit. No hi ha manera de pensar en altra cosa. Ja no em resten ungles per mossegar. Ni Gandhis o Che Guevaras per invocar.
 
Per no tirar-me al coll de l’interlocutor m’he sotmès, tot estrenyent-me un ou, a una disciplina de silenci. Per no esgotar la capacitat dels insults i les blasfèmies; per no embrutar el paper d’escopinades, no he escrit res al llarg d’aquestes tràgiques setmanes. Plor. Plor molt. No trec el tema amb ningú, però tampoc consent que me’l toquin. Mir d’estar absent. En les poques avinenteses que, per absoluta necessitat, he de presentar-me en públic, em pas el temps arruixant mosques i moscards.

Tanmateix, avui totes les ràbies i evidències m’han trencat el crestall del silenci. És allò de “ho dic o rebent”. M’ho trec o mor d’un còlic tancat.

Avui com mai i més que mai, amb una clarividència que em crema la nineta dels ulls, he posat rostre als assassins del 36.

La naneta feixista, d’omnipotent neta de Franco, la mala puta de vicepresidenta del Gobierno, m’ha rebentat la sensibilitat i la memòria.

L’he vista, amb un realisme enfollidor, tal com és i tal com es presenta: una cussa bulldog regalimant sang per les caixeres. Una cussa bulldog bavant venjances criminals. Amb els seus ulls de panada des d’on t’afusella amb un mirada de psicòpata, aquesta puta naneta m’ha encès totes les repugnàncies i totes les ànsies de justícia.

M’ha reviscut una de les històries que més m’esgarrifen de totes les que he sentit contar d’aquells dies terribles del 155 amb armes al meu poble. Recordau que només a Manacor els feixistes assassinaren   nou-cents Jordis. Nou-cents homes bons que s’havien atrevit a pensar i viure en llibertat.

Una tarda, una d’aquelles terribles tardes que els escamots dels falangistes sortien a cercar noves víctimes, un camió anà al puig de Sa Murtera  on s’havia refugiat, entre quatre mates, un home bo que sabia que el volien llevar d’enmig. L’aglapiren de seguida. Dins el camió un beat legalista l’apuntà amb l’arma. El cap de l’escamot el parà dient: “Ara no. Però no et preocupis aquest serà teu quan anit el duguem a matar a Son Coletes”. 

Aquell fill de Satanàs  contestà traient foc pels ulls: “ Saps què és sortir a caçar, tenir la peça davant i no poder disparar-li?”.

Els autèntics successors dels assassins del 36 s’han llevat les caretes i han mostrats els seus autèntics rostres de cans bulldogs sedegosos de sang catalana. La meva sang.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada