Avui mateix, 6 de novembre, he presenciat, amb el
vòmit a la gola, una entrevista de TV3 a un representant de la diòcesi de
Barcelona. El missus encarnava la repugnant estampa del capellans de l'Opus:
collet blanc, aires de superioritat, veu engolada, dicció precisa i mesurada de
doctor de la lIei.
No m'importa si era un sortit, un entrat, un
hetero o un sant. En aquests moments, som capaç de suportar-ho tot. Tot de tot.
Que em diguin les barbaritats que vulguin davant, darrera, damunt o davall. Com
més insults escupin, més pudenta els restarà la boca i més enverinada la saliva
per tragar l'hòstia consagrada.
Me'n fot de ser natural, normal, monstruós,
malalt, degenerat... Puc ser qualsevol cosa menys desgraciat. Escoltau-me bé, mòmies
vaticanesques: feis-vos totes les palles mentals que vulgueu, però deixau-nos
tranquils als qui estam contents i orgullosos d'estimar com ens surt dels
nostres genitals de mascles sencers. Intactes. Lliures i a lloure.
L'única cosa que no puc suportar de qui sigui o
com sigui és que em perdonin la vida. M'exaspera la compassió. Em desespera que
els tarats mentals es vulguin sentir bons, generosos, assignant-nos un rosari
de llàstimes. M'enfureix que em diguin pobret amb la mirada. Pobrets de què?
Pobrets vosaltres que passau per aquest món talment someretes
del bon Jesús.
del bon Jesús.
Sabeu que us dic, pastors d ovelles munyides i
follades que us fiqueu la comprensió dins el vostre santíssim cul de reprimits
de merda.
Mentrestant, tendré sempre un gargall del més espès
menyspreu a punt d'escopir-lo a la vostra màscara. Si de veritat ens voleu
estimar, arrabassau-vos la careta i mirau de normalitzar-vos.
A l'àgape de l'amor només poden participar-hi els
nets de cor.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina