EL CARRER DICTA LA POLÍTICA

Quan la contradicció m’estreny, cosa que em passa ara amb els  meus canvis d’actitud dins la política, la meva ment s’aclareix tot demanant auxili a la meva ànima pagesa.

En el moment que em sentia portador i responsable d’una llavoreta essencial pel futur del meu poble com són la independència i la justícia social, em vaig fer fort, amb un escamot d’orats, dins un castell en runes. Aquesta fortalesa maleïda es deia ERC. La iniciativa de fundar ERC a Mallorca sonava a pura provocació. Imaginau-vos: esquerrà, republicà i català. Era com declarar-te negre, maricó i xuetó. Dels engendradors d’aquella follia -tots érem fugitius del PSM– ja només qued jo. Innocent de mi, sempre he cregut en el que feia i ho seguit fent mentre hi he cregut. El meu motiu fonamental d’aquella eixida era poder cridar “independència!” a ple pulmó. Sense embuts, eufemismes ni circumloquis.

La primera volta que vaig cridar “I-inde-independència!” érem quatre moixos al Born. Quan el patriarca Josep Mª Llompart alçà el seu clam profètic xisclant  “català, català, català!” al bell mig de la plaça Major, fins i tot els nostres li xiulàrem.

Ara aquella llavoreta, tot i que ens ha costat un ou i part de l’altre fer-la créixer, ha esdevingut un arbre. Un arbre poderós i noble com el roure. Aquella colla de tocats del boll que provocàvem el personal benestant, ben pensant i mal obrant, com és el personal com Déu mana, ara hem esdevingut multitud. Milions de persones proclamant la independència per les places, carrers i camins de Catalunya.

Més de cent mil mallorquins reclamant amb seny i silenci justícia per la llengua, la cultura, la història, el benestar i el futur del nostre poble. Milers de mestres, alumnes i pares sacrificant-ho tot, àdhuc el pa, per defensar el català a les escoles públiques on van a parar sempre els fills dels forasters que han cercat aixopluc a la nostra terra. Si això no és un signe infal·lible del camí a seguir, que baixi el beat en camisa de dormir i que ho vegi.

Definitivament, ara el carrer dicta la política.

L’aclariment poètic, que m’ha deixat tranquil quant al pacte amb  el PSM, és que aquella llavoreta esdevinguda arbre ja no té cap perill de ser esclafada, però que per poder aixoplugar tot un poble necessita formar bosc amb altres arbres de la mateixa espècie.