REFERENTS DE CAN GAZÀ I SA CASA LLARGA

Amb els invents de Marginàlia em passa com amb els llibres: els escric com puc, talment em surten de les entranyes. Llavors, els amics benèvols hi troben ressons d'altres autors. Igualment en les obres socials. L'instint de supervivència, guiat per les necessitats concretes i clamoroses del proïsme, posa en marxa els recursos que troba a l'abast. Una volta l'invent funciona, intent donar-li noms i buscar-li referents, analogies que revesteixen de raonaments inútils les evidències.

El gran mite bíblic explica com el primer home, per sentir-se el déu de la creació, posà nom a les criatures. Emprà la mateixa tàctica per rapinyar el misteri de Déu. Així nasqueren les lletanies dels títols divins. L'Omnipotent, l'Omniscient, l'Omnipresent...

Per entendre Can Gazà podem prendre com a referents:

• Una família de fet, nombrosa, monoparental. Val a dir, amb pare i germans majors, però sense mare... Tot té cura menys l'orfenesa materna
• Un monestir. Els petits lemes de Can Gazà són herència dels grans fundadors. Així, de sant Benet, hem pres l’"ora et labora i l'host és Crist". De santa Teresa, xuclam la filosofia de la pobresa que mana "fer virtut de la necessitat". Fins i tot complim la descripció de les males llengües que proclamen que els frares i les monges "es junten sense conèixer-se, viuen sense estimar-se i moren sense plorar-se" Qui s'atrevia a fer excepció d'aquesta regla tàcita era expulsat del convent acusat del crim de mantenir "amistats particulars".
• Una presó en llibertat. Ningú hi ve voluntàriament. Tots compleixen una condemna que s'han guanyat a pols. Tot i això, el pitjor càstig és fer­-los fora. El nostre presidi s'aguanta per la disciplina, mentre els interns guarden gelosament les pautes de conducta del "talego". Així, per exemple, la pitjor vergonya és ser llepa o cueta.
• Una possessió de terra prima on la tribu de serfs, composta pels amos, els missatges, els sens, viuen de quatre lloques ventureres i dues cabres travades. Un lloquet on l'únic rellotge és el sol i la somada un plat de faves.
• Una caserna de legionaris on els sergents comanden la tropa i on les més terribles batalles es lliuren per les imbecil·litats de la convivència. Mentre, de cada cop queden més lluny les utopies revolucionàries.
• Una comuna autogestionada que funciona per l'aplicació realista dels règims productius. Així, els dies feiners Can Gazà és dictadura. Els diumenges, democràcia i les festes anyals anarquia.
• Un campament de refugiats que fugen de la misèria, que sobreviu gràcies a les solidaritats altruistes i a la por de ser devorats per la misèria. Un pànic que fa el miracle de convertir les pedres en pans i les serps en peixos.
• Un clam apassionat per la dignitat del marginat i pel canvi radical i profund del sistema. Ja sé que això. més que una realitat, és l'epitafi dels màrtirs de la revolució. Però, com digué Voltaire, "Columniau. Quelcom en queda".
• Amb Sa Casa Llarga s'han incorporat a les velles analogies les referències als posaders i als donats. Millor que ens ho expliqui el canonge de Santa Cirga. "Posader: home o dona que viu a la casa que els pagesos tenen a la Vila i s'encarrega de tenir-la neta, a canvi de l'estatge". "Donat: persona que s'obliga al servei perpetu d'una casa o convent sense estipendi i sota d'unes certes condicions, com puguin ser la manutenció, l’allotjament etc.". Diccionari Alcover-Moll.

I, tanmateix, els entranyables referents sou vosaltres, amics. Esperam que ho demostreu, un cop més, a la propera fira dels Encants.