Una de les finalitats dels Encants d'enguany és propiciar-vos, amics, la
trobada amb els nous posaders de Can Gazà i Sa Casa Llarga, tal com ho
anunciàvem a la tamborada de la fira autumnal.
A la fi crec haver endevinat la denominació dels
residents de Can Gazà: posaders. Viuen a la posada i de la posada. No els podem
dir Senyors: els únics senyors d'eixes precioses finques són les seves generoses
propietàries. Tampoc no els podem dir amos: els amos, els que feim i desfeim,
som els quatre brusquers –exactament sis- que empenyem la utopia i la follia
d'una comuna autogestionada.
En els tres últims anys, ca nostra ha canviat de
posaders. Com proclamàvem a la convidada dels Encants, els nous deportats a
Marginàlia es troben més a prop de vosaltres, els normals -pobrets!- que de
nosaltres, els històrics i histèrics exclosos socials de sempre. Quan entreu en
contacte amb ells a la fira dels Encants, us adonareu que podrien ser un pare,
un company o un veí dels vostres. Fins i tot, com passà als guardians de la
vaga de fam del professor, us entraran ganes de convidar-los a ca vostra. No resistiu
la temptació, feis-ho!
Els nostres nous posaders no provenen del clavegueram
de les drogues i de la seva forçada delinqüència. Alguns posaren les potes al
visc, però no hi quedaren aferrats. Alguns hi deixaren les ungles, però
salvaren els peus. Tots conserven una neuroneta -quina enveja!- malgrat els
balli boleros.
Tot i haver cremat la família, s'han mantingut
dins la seva òrbita fins al punt que molts d'ells han ingressat a Can Gazà de
la mà d'algun parent. Parents molts propers com puguin ser els pares, els germans
i fins i tot els fills. Per una banda, no els poden aguantar; per l'altra, no
els volen deixar tirats al clot de la marginació. Per això s'aferren -no us
podeu imaginar com són de caparruts els parents!- a Can Gazà com una sortida
digna, barata i poc traumàtica.
Malgrat hagin esgotat totes les possibilitats de
la feina amb els seus subterfugis d'atur i de subsidis, mantenen, encara, una
certa jeia d'obrers. No tindran mai més un lloc de treball reglamentat, seran
per sempre més els enderrocs de la crisi, però els resta un cert hàbit de
feina. Eixa actitud de treball serà per ells l'aval suprem per arrelar a Can
Gazà i a Sa Casa Llarga.
Fracassats, amargats, desesperats... mantenen -mai
no sabrem perquè- un caliu d'esperança i unes ganes irracionals de viure. Són
un escapuló de persona. Fan estimera.
Quan vingueu a la fira dels Encants, els nous
posaders de la Casa Llarga
i de Can Gazà us brindaran un glop de la nova Marginàlia. De la Marginàlia que camina
al vostre costat com un vianant més de les nostres vides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada