190. L'AGROR DE LA VENJANÇA

Pobre conillet de camp esdevingut geneta, avui, més que mai, m'inspires una llàstima infinita. Has tastat l'agror podrida de la venjança i t'ha quedat el cos regirat, amb la repugnància del vòmit a la boca de l'estómac. Com un cancerós sotmès a quimioteràpia, voldries treure't el verí, però totes les nàusees et resten enganxades a l'arcada.

Sovint has abusat del teu poder tirant al carrer els indefensos ratolins que no marquen el pas de les teves cornetes a la caserna dels miserables. Però en tot cas, les teves gastades argúcies sobre la necessitat d'impartir justícia havien apagat el grinyols del teu cacicat. Però la fulminant expulsió d'avui ha anat més allà de l'acompliment de la disciplina, per endinsar-se per la venjança personal.

Per molt mesquer que fos, no era res més que salvatgina socarrada per la cremada del bosc. El malanat no tenia defensa davant la teva irada sentència:

-Tens dues hores per anar-te'n i quinze dies per recollir les teves pertinences.

Has tastat l'agror de la falsa vindicta. La repugnància de la saliva t'ha quedat  aferrada als sentiments. I ara, a més de l'alè, te put l'ànima.

Ara ja saps com em sent jo, l'aregador dels llamps forcats, quan el castradors  de porcs parlau de la ira de déu i de les seves rabiüdes venjances.