Déu
meu! Déu meu! Deixau que descarregui, com un infant apallissat, la meva immensa
pena i la meva terrible ràbia al vostre cor de pare.
El nin mimat de la casa, el més
reverenciat, el millor tractat i pagat, ha anat escampant la brama que
l'explotàvem, que vivíem del seu treball. Hem calculat que, ajuntant la paga no
contributiva amb la recompensa que li lliuram setmanalment, arreplega vuit mil
euros a l'any i néts! Menjar, habitació,
roba, medicaments, absolutament de franc!.
La sentència ha estat contundent:
-Davall d'un pont, des d'on
vingueres fa tres anys, cussó moribund, a demanar acollida a ca nostra, no
t'explotarà ningú.
Es pot aguantar tot, àdhuc la més
injusta ingratitud. Però mai de mai no consentiré a ningú que trepitgi la meva
dignitat.
Tanmateix, la ràbia és contra la
meva imbecil·litat. Com és possible que
en quaranta anys d'experiència no hagi après que quan dónes una gorra a un
guardacotxes es creu que és un general?
La irritació em neix de la certesa
que no escalivaré. Tornaré a ensopegar en la bajanada del sentimentalisme. Un
cop més, pujaré l'ase a la meva habitació.
Déu meu, clavau-me la sentència: els
ases a l'estable i els miserables davall del pont. Per sentir-te bé, dóna palla
a la bestiola i una manta al sense sostre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada