202. NO POTS SER MÉS IMBÈCIL

T’ho xisclaré brutalment i grossera. Company de viatge, no puc aguantar les teves caparrudes i cegues imbecil·litats. Davant de les teves ximpleries, normalment reaccion amb llàstima, a voltes amb una mica de fàstic. Però avui m’has arrabassat la paciència. Estic fart de ser el teu bessó siamès, aferrat tota la vida pels collons.

Deixa que m’espassi la ràbia amb insults i flastomies, com faria qualsevol carreter amb la seva mula renega.

T’equivoques de cap a peus amb les teves apreciacions i reaccions amb els  cabrons marginats que et xuclen la sang per després compixar la teva cadavèrica ànima.

Ets tu, que necessites creure en la rondalla de l’autogestió i del recobrament de la dignitat, malgrat sigui just abans de morir. Ells, els exclosos de merda, el que cerquen és la seva comoditat. Volen tot allò que tu els ofereixes: casa, afecte, companyia, bona teca, roba neta, sou setmanal... sense fer res a canvi. Els pagesos tenien tota la raó quan sentenciaven que de gandul, curt i brut no se n’ha salvat cap mai.

Si en lloc de pagar, cobrassis, com fa la clínica Capistrano i el Projecte Home, et respectarien agraïts i submisos. Si en lloc de viure amb ells i com ells et situassis per damunt tot i tots, et mirarien com un déu.