dissabte, 15 de juny del 2013

188. SENSE PECADORS SOBREN ELS SALVADORS.


Guard a l'arxiu de la meva eterna memòria una pública confessió teva. Combreg amb tu.
"Fa anys estava assegut a un banc de l'Audiència acompanyant un pobre diable que esperava ser jutjat. Contemplàvem, tot callant, la desfilada de jutges, missers, fiscals, policies, secretaris, bidells, quan, de cop, el reu em digué:
- Si  jo no fos lladre cap d'aquests senyors tindrien feina.
De llavors ençà guard una gratitud més profunda als marginats. La societat rebutja aquesta allau de persones esmicolades, però milers i milers vivim dels exclosos. Jo, el primer. No em referesc només a la part material, malgrat n’hi hagi molts que en treguin una bona tallada. N'hi ha que s’hi fan rics, darrere els pobres. He emprat el verb viure amb tota l'extensió de la paraula. En aquest sentit, jo en trec un colló i mig, dels marginats. Els meus estimadíssims bandejats em faciliten l'acompliment de l'Evangeli, em fan companyia, em donen sentit a l'existència, em suporten les meves neurosis, em  tornen gairebé intocable, m'obrin un lloc als mitjans de comunicació...
Però qui ho deu tot al pobres és l'Església. Sense les obres de misericòrdia, l'Església és morta. Sense la solidaritat, els missioners serien uns colonitzadors. La dita de sant Pau és més vigent que mai: “Sense pecadors, no tenen sentit els salvadors".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada