Tu
li dius intuïció i de part meva seria inspiració. La cosa certa és que, entre
tu i jo, hem enllestit un enfilall de sentències definitòries.
Ara mateix acabam de recordar a
l'amic una dita que s'ha fet proverbial entre els companys de feina. El bon
home, involucrat fins al moll dels ossos en el procés de les persones, havia
tingut un conflicte greu amb un acollit que ell ha pres com a fill d'ànima. Els
graus de compromís, amb les seves conseqüències, es resumeixen en eixa frase
lapidària: cent marginats es porten sols. Trenta donen una feinada que cuites a
tornar boig. I un tot sol, et mata. Com més t'involucres, més pell hi deixes.
Alguns masoquistes es volen fer creure que l'escalfor de l'apropament compensa
la cremada.
Eixa gradació del compromís es pot
aplicar a qualsevol relació. Cent coneguts són com un quarter; funcionen per
inèrcia. Trenta camarades es duen com una feina. Vendrien a ser com un partit
polític. Deu persones estimades et tornen foll. Pensa en la família. Un
enamorat, et mata.
La
mateixa escala es pot aplicar als déus. Cent ídols segueixen el seu camí com a
l’Índia.Acontentar trenta éssers superiors costa molt. Creure en la trinitat et torna foll. Confessar, adorar i obeir un sol déu, com Al·là, et mata.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada