Vaja una
puta socarrada que te n’has duit un cop més. Com sempre, per dignitat i
eficàcia, has actuat en calent. Era evident que l’alcohol el matava. La
sentència no podia ser més clara i contundent:
-Tria. O Can
Gazà o el suc. Ets lliure. Pots seguir bevent. Et pots matar, però féu fora.
Que l’alcohol et doni menjar, et renti la roba, et faci el llit i et doni cura,
afecte i companyia.
Ell s’ha
definit davant l’assemblea:
-Som home.
No faig mal a ningú. Seguiré bevent. Si me mat, és el meu problema.
Era un bon
home. L’estimaves. Vivies molt de prop la seva desgraciada peripècia. Per això
la cremada t’ha calat carn endins.
Repassa la
lliçó.
Papallona
que s’acosta massa al llum, es crema les ales.
El ferro es
forja amb el foc, però el ferrer s’ha de protegir de les espires.
Pots
corregir, empènyer, estirar. Fins i tot forçar. Totes aquestes tramoies poden traduir les teves ànsies infinites
d’estimar. Però tot allò que faci olor de pell socarrada és pur i dur
masoquisme.
Si no et
vols cremar, has de fer un mànec a la pella dels problemes.
Un de tants
oficis de l’amor és fer-se odiar.
Per
sobreviure, els distints hem d’estar distants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada