Les meves
receptes són com les sopes d’ermità: pobres, senzilles i inimitables.
Per guardar
els teus tresors de lladres només et puc recomanar arts antigues, armes
primitives, manyes casolanes, virtuts desacreditades, mètodes passats de moda,
destreses artesanes.
Per cuinar
el plat de la resistència i aconseguir que cap enemic no s’atansi a les teves
murades necessites: disciplina,
paciència, ironia, desconfiança i, sobretot, fiar-te del déu més miraculós de
tot l’Olimp, que és el temps. La gent del teu poble, que ha deixat de ser el meu
perquè jo no vull ser ídol d’esclaus, sentencia: el temps ho cura tot. Jo
complet l’axioma tot proclamant que: “i allò que no cura, ho mata”.
Desconfia,
fill meu. No et fiïs de res ni de ningú. Deixa d’una punyetera vegada de ser babau. Treu de les teves arrels
genètiques, culturals i històriques la màxima capacitat de sospita. Si
t’oblidassis de les mandangues que t’han imposat els poders fàctics dels
doblers, la comandera i la figurera, i obrassis segons els teus instints,
esdevindries la independència personificada.
Parl de la nissaga
pagesa, de la subespècie gai, de la casta sacerdotal i de la mestria agnòstica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada