Déu,
del gran silenci escoltau el meu gemec de somera afeixugada. Repassant la meva
trajectòria, m'envesteix la sensació d'haver donat molt més del que he rebut.
La part grossa he hagut de pagar-la jo. I, per afegitó, aquest bosses tristes
que som hi ha afegit bona propina.
Tot i això, establiria una certa
categoria entre els qui m'han xuclat la vida. He conegut una multitud
d'aprofitats, en tots els sentits i ordres. Una altra munió de desvergonyits
han abusat de la meva condició de masoquista culpabilitzat. Tanquen la processó
de gadelles, la comparsa repugnant dels qui m'han explotat.
Detest d'una forma rabiüda les
sangoneres que s'han servit de la meva atracció cap als mascles per
extorquir-me. Que la lepra els esmicoli els penis! Tanta sort, déu meu, que mai
no passaré comptes amb tu. Per molt que t'hagin reclamat, mai de mai no has
comparegut a cap judici. Tanmateix, en un atac d'innocència, tenc la impressió
que la balança de la justícia s'inclinaria al meu favor.
Tanmateix, el meu aforisme em talla
la cresta: "No estima més qui estima molt, sinó qui ho estima tot".
Per rematar la meva fatuïtat, em
persegueix la sentència de sant Vicenç de Paül: "Els pobres només ens
podran perdonar el pa que els donam per l'amor que els tenim".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada