dijous, 13 de juny del 2013

186. SENTÈNCIA DEL MESTRE DELS POBRES

Déu, del gran silenci escoltau el meu gemec de somera afeixugada. Repassant la meva trajectòria, m'envesteix la sensació d'haver donat molt més del que he rebut. La part grossa he hagut de pagar-la jo. I, per afegitó, aquest bosses tristes que som hi ha afegit bona propina.
Tot i això, establiria una certa categoria entre els qui m'han xuclat la vida. He conegut una multitud d'aprofitats, en tots els sentits i ordres. Una altra munió de desvergonyits han abusat de la meva condició de masoquista culpabilitzat. Tanquen la processó de gadelles, la comparsa repugnant dels qui m'han explotat.
Detest d'una forma rabiüda les sangoneres que s'han servit de la meva atracció cap als mascles per extorquir-me. Que la lepra els esmicoli els penis! Tanta sort, déu meu, que mai no passaré comptes amb tu. Per molt que t'hagin reclamat, mai de mai no has comparegut a cap judici. Tanmateix, en un atac d'innocència, tenc la impressió que la balança de la justícia s'inclinaria al meu favor.
Tanmateix, el meu aforisme em talla la cresta: "No estima més qui estima molt, sinó qui ho estima tot".
Per rematar la meva fatuïtat, em persegueix la sentència de sant Vicenç de Paül: "Els pobres només ens podran perdonar el pa que els donam per l'amor que els tenim".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada