El
sagrament de l'Ordre imprimeix caràcter. Una marca que crea una mena de segona
naturalesa. T'ho record, pobre predestinat meu, perquè acceptis amb humil
resignació la condemna de pensar i actuar com un clergue, malgrat visquis com un captaire a les portes de la
"Catedral amb armaris".
Des d'aquesta perspectiva s'explica
i comprèn Can Gazà com un monestir de
l'Edat Mitjana.
Al
teu monestir, molts dels postulants no passen del noviciat. Alguns
tasten els vots temporals i només uns pocs arriben als vots perpetus, tot fent
de Can Gazà un refugi fins a la mort.
Els teus monjos del Secar de la
Real, al contrari de tots els consagrats -frares i monges- no tenen cap
dificultat per servar els tres vots.
El de pobresa l'acompleixen a la força.
Són pobres de solemnitat que viuen estigmatitzats per la xacra pitjor de la
misèria, com és la inseguretat. Sempre ho has predicat: "Els consagrats
fan els vots mentre nosaltres, els reconsagrats, els complim".
El de castedat ve assegurat per la
impotència. Són eunucs. Com el brau que
bota la paret de pues, deixaren els collons enganxats als grenys quan es
precipitaven a l'abisme de la marginació.
Pel que fa al vot d'obediència, en
especial els antulls del pare abat, constitueix el secret de la perseverança
del teu monestir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada