Déu
meu, port dues setmanes amb una tos desesperant. Quan em fic al llit
m'envesteixen els atacs desenfrenats. M'ofeg. Em sembla que mai més podré dormir.
Si m'aparegués la Verge de Fàtima
oferint-me un miracle, m'oblidaria de la fam del món, dels amics que pateixen
càncer, de la llista d'aturats, de la urgència de la pau, per implorar-li el
prodigi de fer desaparèixer la tos del meu cos.
A l'hora d'escriure "La segona
mort " em revelares el tarannà miracler de la nostra mare.
Ella ho explica a l'única obra de
teatre que m'has inspirat.
"Necessites miracles petits.
Abastables. Els grans prodigis no serveixen per res. Si ara gastàs tots els
meus estalvis en miracles per aturar les guerres seria un miracle tudat. Per
primera, ningú pensaria que fos un miracle meu. Els polítics, els diplomàtics,
els mediadors, els protestataires... tothom s'atribuiria la gesta. Per segona,
just acabat de fer el miracle els capclosos del poder començarien una altra
guerra a qualsevol indret on poguessin matar moros i treure petroli.
La gent necessita
miracles petits, com calmar un mal de queixal, treure el carnet de conduir o
guarir un constipat. Tanmateix, a les mares només ens necessitau per les coses
petites. Per les importants hi ha els pares, els amics, els doctors, els
professionals i les tiradores de cartes”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada