Una
volta que la psicoanàlisi t'ajudà a aclarir i acceptar els teus traumes
d'infància, el subconscient deixà de lacerar-te amb reviviscències esfereïdores
d'ordits destrossats. Tanmateix, anit, un somni t'ha remogut les entranyes, tot
encarant-te amb el símbol de la teva castració. T'has despert suant, angoixat,
amb l'escena onírica clavada a la lucidesa.
Has somniat que una mare doctora forçava la seva
filla, una ninoia petita i indefensa, a adaptar el seu braç al gest normal de
tots els altres infants. Però ha exercit
tanta violència que la nina ha mort.
Ni tu ni jo, el déu de les teves profunditats, hem
perdut l'avès de la interpretació. El
fet que la mare sigui doctora només pot referir-se a l'església. La nostra mare
biològica té una presència molt ben definida als somnis. La ninoia és la nostra
ànima jungiana, morta per criminalitzar-li el seu mode singular de ser.
Però l'impacte m'ha capficat a l'abisme de la
tristesa quan la notícia del diari m'ha revelat la connexió vital i contínua
del nostre jo profund amb la subconsciència de tota la humanitat.
Als anys cinquanta del segle passat, l'església
d'Holanda castrà una dotzena de nins perquè feien sospitar la presència de
tendències homosexuals.
Avui com mai m'has agraït que t'hagi forçat a
sortir d'aquesta puta, sàdica, criminal, castradora església de merda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada