Com has patit, estimadó
meu, amb els miners xilens, enterrats 70 dies a 700
metres baix
terra. La teva claustrofòbia t'obligà a identificar-te amb la
seva
situació. Quan
començaves a fruir el goig del seu prodigiós salvament, t'envaí
un
patiment superior a
la mateixa angoixa ofegadora. Jo, el teu déu, vaig ser el
causant d'aquest nou
suplici.
Tota la teva
alegria s'ensorrà en el moment que feren comparèixer el meu nom enmig de l'acte
sacramental del rescat. El venerable bufó dels miners, davant mil milions
d'espectadors televisius, atribuí a la meva mà la seva salvació. L'aprofitat
president andí prengué la referència del predicador d'Atacama per tapar de
fal·làcies les seves injustícies socials.
Quina poca
cintura teniu els agnòstics! Els no creients sou tan fanàtics com els beats!
Reflexiona tranquil. El miracle és que un condemnat a mort cruel
i lenta s'aferri a la fe per mantenir-se viu i fornir l'esperança dels seus
companys de suplici i d'infern.
Jo no
aguaitava pel cony de la partera per estirar amb fòrceps els nounascuts. M'hauria
agradat ser-hi. Els conreus dels pobres i els deserts presideixen la llista
dels meus llocs preferits. No he intervingut en
el miracle per inamovible coherència.
La meva
mesura és igual per a tots: no puc salvar els miners de Xile mentre deix morir
els de Xina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada