La llengua
és l’home, l’única cosa que el fa superior a la resta de les bèsties; l’arrel
que l’endinsa a la seva terra.
La parla és
el poble. A Mallorca, encara ara saps de quin poble véns segons la pronúncia. I
el castellà defineix els forasters.
El
llenguatge és la cultura: l’escriptor es diferencia de la placera no pel que
conta, sinó per com ho conta.
Així, la
gramàtica esdevé un tractat de
psicologia, d’història, àdhuc de teologia.
El catalans,
a l’obeir li diem creure. Res més profund i exacte. Hom acata amb gust i
convenciment les ordres del superior quan aquest s’ha guanyat llur
credibilitat. L’obediència no és un problema del fill, de l’alumne o del
súbdit, sinó de qui mana. Estimes a qui es fa estimar i obeeixes a qui es fa
creure. Em sent camarada del déu que
dictà la sentència al germà major de Jesús, Jaume, el Menor, quan proclama que
la fe només es fa creïble per les obres.
Obeir és
creure, però també la fe és qüestió d’obediència. Qui creu, obeeix als seus
ancestres, a les seves pors, al seu ròssec històric. No debades l’home és un
animal religiós.
Crec tant en
tu que et guard vot d’obediència. Mana, servent, que el teu déu creurà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada