El cas del bisbe Lugo, derrocat president de Paraguai, constituí un exemple clamorós i graciós de com el Vaticà es baixa els calçons davant de tot poder.
Quan el carismàtic i consagrat
revolucionari es presentà com a candidat per destronar la criminal dictadura de
dretes, el Vaticà el suspengué "a divinis", val a dir, que li prohibí
qualsevol exercici del seu ministeri episcopal. Mentrestant, Roma preparava
l'excomunió per expulsar-lo definitivament de l'Església un cop hagués perdut
les eleccions.
Tot es trasmudà quan el poder del
poble recaigué en mans del profètic bisbe. Aleshores, el Nunci canvià el decret
de condemna per una carta de beneplàcit del Papa, en la que, entre elogis i
consells paternals, dispensava el nou president de les càrregues episcopals,
encara que no de les familiars.
Amb tot això, el bruixot de la
ironia plantà dues fites històriques. Per primera vegada, malgrat fos de
retruc, el Vaticà s'hagué d'agenollar davant la teologia de l'alliberació, de
la qual Lugo és un gran exponent. Per altra banda, teníem dos bisbes que eren
caps d'estat: el de Roma i el del Paraguai. Tanmateix, el del Vaticà és cap d'un estat eixorc, com de
rialles, mentre l’ex president de Paraguai encapçalava un referent massís per
la lluita de la justícia arreu del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada