Anit t’he cridat, ilota meu, tal com feia el meu altiu
i altíssim col·lega israelià amb el seu
esclau Samuel.
Port hores donant voltes al
lapidari text del nostre amic teòleg Sebastià Mesquida: “Ser creient és entendre que la pròpia vida és irreductible a l’àtom i
al seu mecanisme, tal com el coneixem. Per això creu en l’existència d’una font
i d’un referent propis. Aquest home no disposa de cap dada per imaginar la
naturalesa d’aquesta font i referent de Déu, però entén que la pròpia
naturalesa i els seus afanys no li són aliens. Déu seria el suport últim de la
seva existència“.
Per què l’àtom, o el neutrí, o una
particulina encara més petita, no pot ser la llavor de l’arbre més perfecte com
és l’home? Per què aquesta dicotomia entre la matèria i l’esperit?
Tanmateix, els homes –tots!– venim d’una gotinoia de semen que el
mascle tuda a milions i d’un òvul que la femella perd cada mes. Sense cos no
ets ningú.
Per què cercar un referent fora de
l’home?
Tanmateix aquesta font la crea l’home mateix, que no
es resigna a la grandesa de ser matèria viva i intel·ligent. Tu véns de més
enllà de l’àtom i jo neixo de més enllà del teu complex de transcendència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada