Aimat hagiògraf, no t’atreveixis mai més a passar
mesos sense deixar constància escrita de la meva paraula. T’hi jugues la inspiració
i la plenitud del teu pelleringo de vida. Massa bé saps que una de les poques
venes que et seünyen el goig és la d’escriure. Mira que t’ho jura el teu déu.
Escolt les
teves esburbades excuses. Manllev, per respondre’t, l’expressió dels
catedràtics del carrer: “No em contis la teva vida. Tanmateix, la meva sempre
serà molt més trista”. Et perdon perquè rebies i meditaves les meves
inspiracions dins el teu cor. Però si t’he elegit de torsimany dels meus
absurds pensaments és perquè vull que els tradueixis en sonets prosaics de 220
mots exactes. Em sobren meditaires que m’atribueixen el ressò de la seva veu
arreu de tot el món. No debades les portes dels sagraris són de metall per
poder ben reflectir els egoismes dels fanàtics.
T’ha
impressionat la contundent proclama de fe del savi amic Climent Garau expressada en el seu darrer llibre “De prop i
d’enfora”, del qual n’ets portalà.
L’expressió que diu: “val més viure enganyat que desenganyat” ha
fet trontollar la teva fermesa agnòstica de cartró-pedra. Tanmateix els seus
arguments no passen de ser enginys de passarell aglapit dins una gàbia. Tothom
té dret a aclucar els ulls davant l’esglai de l’abisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada