M'he
despertat, Déu meu, com cada nit a la matinada per anar a retre el tribut de
l'orinada a la meva vella bufeta.
A l'altra banda de
l'armari que converteix en cova el racó del meu jaç, el paralític company de
cambra orquestrava una batucada de roncs. El cec, que ocupa el llit que fita el
meu sestador, somniava en veu alta. Tanmateix no se l'entenia. Però de cop ha xisclat
un "vatua déu" clar i llampant.
La flastomia m'ha socarrat la sensibilitat. Una
esgarrifança, talment la que recorria el
meu cos d'infant quan m'explicaven el foc de l'infern, m'ha esglaiat la sang.
L'escena era tràgicament macabra. Un rústec i malfiat terròs que restà cec de
cop escorxant conills i que, de tomb en tomb, ha vingut a parar al cul de la misèria, es
cagava en déu des de les profunditats del seu subconscient.
De ser jo l'hauria deixat mut amb la llengua socarrada.
Quina cosa, Déu
meu! Per molt que sàpiga que no existeixes o en tot cas ets un referent a
milions d'anys llum de la nostra peripècia de moneies neurastèniques, la
flastomia del cec ha socarrat les arrels de la meva cultura.
Per molt ateu,
agnòstic o renegat que fos mai no m'atreviria a flastomar. Ni fins i tot en
somnis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada