76. EN MANS DE L'ATZAR

Com t'enfurismares, amic hagiògraf, en el darrer encontre!  Defensant la deessa llibertat perderes completament la xaveta. Semblaves un cardenal del Sant Ofici. Deixares ben malparat el teu lema que proclama "s'ha de qüestionar fins i tot allò que ens sembli més intocable i sagrat".

L'essència de la llibertat radica en la facultat d'elegir. I tu, monada meva, què has pogut triar? Comencem pel principi. Algú et va demanar permís per encomanar-te? S'hagueren de conjugar milions de coincidències per començar a ser un simple botonet de vida. Només un mal de queixal de ta mare hauria fet que es perdés l'òvul del mes, el teu òvul. Qualsevol altre espermatozou entre els milers que pugnaven per fecundar l'oòcit, hauria pogut crear un individu molt diferent de tu.

Qui et demanà permís per engendrar-te mascle? Et presentaren un catàleg  de  temperaments per elegir el teu tarannà? Et deixaren triar la terra on hauries volgut nàixer? Et deixaren elegir la cosa més definitiva per a una persona com és el coeficient  d'intel·ligència? Escollires, almenys, l'alçada del teu cos o el color dels teus ulls? Ets mascle, mallorquí, geniüt, espavilat, petit i gras per pur caprici del déu més despòtic, sàdic i arbitrari de tots: l'atzar. L'Atzar!

Allò de la Divina Providència conteu a un subnormal, geperut, miserable, maricó, sordmut i negre.