Els
jueus fugitius d'Egipte que inventaren el gran col·lega del monoteisme, foren
més esplèndids que no tu, Moisès de pa amb fonteta. Crearen un déu omnipotent,
omnipresent... però, sobretot, etern.
No em sabria gens de greu que
m'haguessis engendrat talment un monstre per tal de ser amo del temps.
Em commou el teu crit d'angoixa:
se'ns acaba el temps!
La nostra relació amb el temps, el
déu més justicier i implacable dels déus omnipotents, constitueix una curiosa
història.
En la infantesa, el nostre tracte
amb el temps va crear una harmonia perfecta. La nostra vida hagués tingut ple
sentit si haguéssim mort als onze anys.
Al Seminari, el temps s'erigí en el
nostre terrible turment. Els dotze anys de gestació sacerdotal esdevingueren
una eternitat. En aquella presó el temps cobrava una entitat palpable.
Al llarg de la meva sorprenent
peripècia, els anys es convertiren en un passatemps. En un misteriós logogrif
on els dies no comptaven per res. Un terbolí s'ha emportat en un buf la nostra
joventut i fins i tot la nostra maduresa. Ai las!, les imbècils transcendències
ens han robat massa temps.
Ara, com un peix fora de l'aigua,
obrim la boca desesperadament per demorar
la darrera alenada. Ho donaríem tot, àdhuc la salut, per una mica més de
temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada